Entrades

Infraestructures Pla Territorial Penedès

Imatge
El 19 de novembre del 2020 es va produir el debat sobre les infraestructures al Penedès dins del marc dels treballs del Pla Territorial del Penedès. Clica la imatge per veure el vídeo de la ponència  Els temes que es. varen tractar van ser molt interessants i toquen el moll de l'os del que pot decantar el model territorial penedesenc cap a convertir-se en una sucursal perifèrica de la metròpoli de Barcelona o constituir-nos en un territori que treballa la seva pròpia personalitat, lluita i construeix la seva singular riquesa cultural, social i econòmica, dins de l'àmbit metropolità de Barcelona i que doni resposta a les dinàmiques de la societat del coneixement de la Megaregió europea Barcelona-Lió, on estem situats: 1. Un tema súper interessant, l'autopista mediterrània ferroviària de mercaderies : No va quedar clar ni per on passaria, ni tant sols si es faria, l'eix mediterrani de mercaderies, de la que SOS Penedès proposa una variant macro metropolitana. I va donar

Impermanència

Imatge
  Res dura. Per molt que vulguem retenir les coses que ens fan sentir segurs i estimats, tot és finit i canviant. L’aigua, aquest element transparent i inestable, que s’adapta a l'anatomia del   paisatge i s’amaga sota la seva pell - i la nostra- ens mostra el què som: inestables! Avui, tothom és conscient de surar en un estadi d’impermanència accelerada. Actuem, però, com si tot fos igual que abans. El pànic al desconegut ens immobilitza? Durant més d’un segle, l’abundància del petroli ens ha emborratxat més que el vi. Mentre ens bevíem les seves virtuts, ell ens anava consumin el cervell fins el punt de fer-se imprescindible en cada racó de la nostra existència. La natura i els valors ètics i morals s’han anat substituint per la sintètica olor del carburant, per la seva pell d’asfalt, cobrint de plàstic els nostres mars. Ara depenem d’ell. Per ell robem, matem, anem a una guerra d’imprevisibles conseqüències. Em perdut el sentit de l’individu com a ésser universal i, aix

Els camins del riu

Imatge
  La segona tertúlia del CEPVÍ a l’Escola d’Enoturisme de Catalunya, el dimarts passat, va mostrar les expectatives que els nostres paisatges ofereixen a l’economia turística. Sota el títol: “El Patrimoni de l’aigua i el turisme del vi”, els tertulians varen anar descobrint territoris desconeguts, per a molts, fins ara: la bellesa dels paisatges de l’aigua. Els cursos fluvials i les construccions que la humanitat ha anat construint, al pas de l’aigua i al llarg del temps. Ara, la recuperació necessària d’aquest patrimoni obre noves perspectives econòmiques més enllà de l’enoturisme. D’entre tots els projectes debatuts, destaca el projecte de “ el camí del riu ” , una iniciativa dels sis municipis que voregen el Riudebitlles i que tot i l’estat incipient i de les dificultats pròpies d’una iniciativa pública local, és un model a seguir i a impulsar per part del Territori. L’Anoia, amb un projecte desenvolupat com a via blava per part de la DIBA. El Foix amb el seu trajecte cap el mar a

El Penedès al centre de l’Univers

Imatge
Una reflexió davant del Director General d’Ordenació del Territori i Urbanisme A la Regió del Penedès volem indústria! Evidentment, dins d'un model territorial agroalimentari extensiu, ecològic i sostenible. No com a parc agrari, sinó formant part, com una pesa complementària i significada, dins d’un model metropolità de multicentralitats, (del que ja en formem part per dret propi) com és la megaregió europea Barcelona-Lió, on la diversitat de les activitats econòmiques i dels espais urbans, agrícoles i naturals, s'emmarquen dins l'anomenada ‘societat del coneixement’ i on una de les principals virtuts és l’intercanvi d’informació dins una extensa i ben dissenyada xarxa de comunicacions. Tot i que dins del mateix Pla Territorial de la Vegueria Penedès -PTPVP- es contempla aquest fenomen de la Megaregió, hem observat com, des de les esferes tècnic-polítiques (mentres aturen el Pla) es prenen decisions allunyades d’aquest model i mancades dels coneixements necessaris per li

El Baix Penedès, existeix!

Imatge
  Aquesta frase, llançada, a finals d’any, als mitjans, per un grup d’ajuntaments del sud penedesenc, com a reivindicació de l’abandó en que les Administracions Superiors mantenen a la comarca, té la seva part de raó, no d’ara, sinó de fa molt temps. Com bé diuen, liderant l’atur i el creixement demogràfic català més alts, gràcies a formar part del cul de sac metropolità. Mentre el boom de la construcció va generar ingressos, ningú en parlava d’aquesta crisi. I ara, quasi per inèrcia, molts consistoris segueixen aprovant plans residencials, concedint llicències per la construcció, com si el problema no anés amb ells. Mentre, les poques indústries que poblen la comarca, se’n van. De qui és culpa? Ningú se’n fa càrrec. Uns responsables reclamen a altres responsables. I aquests, no en fan ni cas. Deuen pensar, amb un PIB per sota terra, què voleu? Prefereixen invertir en comarques que en treuen rendiment. És estrany que tenint la possibilitat d’aliar-se amb sectors econòmics, políti

El setembre i la nit

Imatge
Tan prompte vaig saber d’ell vaig anar corrent a la llibreria Mitjans del Vendrell (res de correu electrònic) me’l vaig llegir en un cap de setmana. Vaig plorar. La Maica Rafecas era la causant, amb el seu llibre “El setembre i la nit”. Per fi la literatura tenia com a protagonista de fons al Baix Penedès! El llibre, per a mi tenia moltes més cares que un lector fora de context.  Jo era un dels protagonistes! No com a individu, sinó formant part d’un col·lectiu que sense nombrar-lo ( la plataforma social contra el Logis Penedès “No fem el Cim” ) sorgeix en un context diferent però identificable.  A més d’un capítol dedicat a les Madrigueres   ( aquí sí amb el nom autèntic ), sorgeixen indrets entranyables, com l’Hostal ( on vaig anar a ioga durant més d’una dècada ), Gimenelles, Sant Jaume, Llorenç. Per damunt d’aquests paisatges apareix la solitud del personatge central, l’Anaïs. La revolta contra un món descarnat, venut al falç progrés dels polígons logístics. La memòria de les te

Sense aigua no hi ha vi

Imatge
El dimarts va passar un fet curiós. Per primera  vegada es va parlar d’aigua en un lloc de vi.  Les ja tradicionals tertúlies organitzades pel CEPVÍ, a l’escola d’enoturisme de Vilafranca, varen tenir com a protagonista a l’aigua dins del ecosistema del paisatge penedesenc.  Soazig Darnay va conduir el debat acompanyada d’Humbert Salvador, Ricard Pintado, Josep Ma. Calaf i Victor Cornejo. Tocades quasi totes les tecles dels secrets de l’aigua en simfonia amb el medi, van anar desgranant, un a un, els conflictes i lligams entre els dos elements essencials (aigua i terra) per a   la subsistència dels éssers vius i base del   paisatge, sobretot el vitivinícola. Es va parlar dels canalitzadors naturals o artificials (rius, rieres, torrents, estanys i fonts ) que configuren l’estructura d’un paisatge i que, en funció del seu grau de manteniment, aquest pot seduir o ser rebutjat. El sistema hídric no entén de fronteres administratives. L’escassetat, l’alt grau de contaminació, la mala ge