Una Persona, Un Paisatge..

A vegades passen coses en el teu entorn que et meravellen. S’acaba de crear el parc rural del Montserrat, 16 municipis de l’entorn de la Muntanya Santa s’han constituït en el parc rural més gran d’Europa: Abrera, el Bruc, Castellbell i el Vilar, Castellgalí, Castellolí, Collbató, Esparreguera, Marganell, Monistrol de Montserrat, Olesa de Montserrat, Rellinars, Sant Salvador de Guardiola, Sant Vicenç de Castellet, Vacarisses, Viladecavalls i Ullastrell. L’objectiu del parc és engegar actuacions encaminades a valoritzar i diferenciar els productes agraris produïts en aquest territori i facilitar la incorporació de nous emprenedors pagesos i elaboradors artesans. El projecte, que va començar fa 15 anys a cavall del Bruc i Collbató, contempla la desqualificació dels sols urbanitzables i que el sòl agrari, que ara és de 4.000 hectàrees passi a 10.000 ha. Els veïns ens passen la mà per la cara i nosaltres aquí pensant amb la logística com a taula de salvació. Però, si som intel·lig

Em presento amarat d’una intensa batalla a les portes d’un nou any. Les travesso amb el desig que l’afany engendrat serveixi per transformar aquest petit món on pertanyo. Irremeiablement innocent confio que aquesta energia generada fructifiqui en el meu entorn. La recerca de l’ideal utòpic d’una societat culta, harmònica, equitativa i democràticament sana m’ha cansat psíquica i físicament però m’ha enriquit cultural i espiritualment. Agraeixo el conflicte com un regal universal per mantenir-me d’en peus -el contrari del sofà?-. Sé que la lluita no acaba mai, és el destí de l’ésser humà per desfer-se d’ell mateix. Aquest any tocarà seguir al peu del canó, hi ha molts fronts oberts. L’ànsia per la Independència és àmplia, va des de l’estabilitat dels propis budells a l’harmonia estel·lar. Cal saber on som dins l’Univers i situar-nos en el punt exacte que ens pertoca. 2019, a un del 2020, és any de preparació. Anem per feina! No deixar fer un Logis incongruent, sobretot quan les

El Joan Roig i la Dolors de cal Triguet. Tenia 90 anys i no era vell, construïa joguines pels besnéts. El divendres passat li deia: Joan, si tu haguessis estudiat hauries arribat molt lluny. He fet el que tenia que fer, responia, i si tornés a néixer tornaria a viure la mateixa vida. No em penedeixo de res, estic bé i en pau amb tothom i ho tinc tot fet. Després continuava: i a més, l’intel·ligent de la família és la Dolors, la meva dona. Si, li responia, un bon equip. Tu ets creatiu, emprenedor, sempre veus l’ampolla mig plena ( de vi, hi afegia ) i, el més important: tens el cor net, tot i el temperament de sang calenta que el teu paisatge t’ha imposat. D’un passat d’alcalde en el franquisme, a independentista declarat, avui. Tenia la seva pròpia bandera, feia el què sentia. La noblesa  i l’instint li menaven el camí adequat. Religiós anticlerical, esquerrar sense saber-ho, s’oferia a tothom qui necessitava ajuda.  Feia senzills rodolins que expressaven la seva filosofia d

He tingut un somni. Apareixen uns trilers i, amb els seus cubilets, m’intenten ensarronar. No, gràcies, mai jugo  cap joc d’atzar, a excepció del de la vida. Ells insisteixen, em diuen que és l’única possibilitat de subsistir, de sortir del clot on ens trobem, jugant a endevinar en quin cub es troba el futur del Penedès. En un hi ha la logística, en l’altra la logística situada més al sud i la tercera es troba barrejada amb incentius i promeses no complertes. Ja hi tornem! Estic suant. Perquè em feu jugar a un joc que no vull? Em contesten: perquè la majoria dels manadors surenys ho volen així. M’insisteixen en que no sigui tant sorrut. A les terres del Sud hi ha moltes famílies que passen gana i vendre’s la terra als de fora és l’única solució. Accepta! Em confessen que la nostra misèria ja ve de lluny, de la incapacitat de trobar solucions, tot i que n’hi ha. Ara, com qualsevol família vinguda a menys, hem de vendre la casa i anar a lloguer. Els hi contesto que jo no vull s

Quo vadis. A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. És el cas del Penedès. El 4art, cinturó, la logística, el Pla Territorial, l’atur, l’especulació i tants altres elements són els arbres d’un bosc harmònicament divers, contrastat i conflictiu que no sabem gestionar. Moltes energies esmerçades en aquest gran projecte on, la majoria, han caigut en terreny erm: plans estratègics, plans directors.. o han servit per marejar la perdiu: Cartes del Paisatge o el Pla Territorial, per exemple. Mentre els poders fàctics, aliats amb el polític, han anat imposant els seus interessos sectorials -Logis, 4art, cinturó-, a esquena de les demandes populars i, el que és més greu, sense criteris territorials objectius ni coordinats. Ancorats en el passat Tot i el temps transcorregut, el Pla Territorial -Iniciat al 2014 per la Generalitat- no s’ha mogut de lloc respecte al que hauria de ser l’objectiu fonamental: definir una nova estructura de país que doni resposta a la realitat

S’ha creat una plataforma contra el 4art cinturó al Penedès i NoFemelCim torna a sortir contra un polígon de naus de 40 ha a Banyeres. Dos fets aparentment separats per la seva naturalesa: uns contra una autovia de circumval·lació de l’AMB que portarà trànsit metropolità al Penedès, travessant el singular paisatge vinícola de Sant Llorenç d’Hortons. Un projecte redundant i inútil. L’altra, contra un polígon de mercaderies entre Banyeres i l’Arboç en el vell mig d’un paisatge d’extenses vinyes, l’embrió d’un polígon logístic de 200 ha projectat fa 15 anys. Els dos tenen en comú formar part dels plans, d’abans de la última crisi, que les Administracions van projectar, des del caduc desenvolupisme metropolità, d’un gran port sec de contenidors de logística internacional al Penedès, amb l’objectiu d’ampliar els ports de Barcelona i Tarragona. Per molts pot semblar que la protesta és anar en contra de la creació de riquesa i, sobretot, de llocs de treball. Mai tan lluny de l

El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-. Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà. Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-