Entrades

Sobre el Penedès

Imatge
Quo vadis. A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. És el cas del Penedès. El 4art, cinturó, la logística, el Pla Territorial, l’atur, l’especulació i tants altres elements són els arbres d’un bosc harmònicament divers, contrastat i conflictiu que no sabem gestionar. Moltes energies esmerçades en aquest gran projecte on, la majoria, han caigut en terreny erm: plans estratègics, plans directors.. o han servit per marejar la perdiu: Cartes del Paisatge o el Pla Territorial, per exemple. Mentre els poders fàctics, aliats amb el polític, han anat imposant els seus interessos sectorials -Logis, 4art, cinturó-, a esquena de les demandes populars i, el que és més greu, sense criteris territorials objectius ni coordinats. Ancorats en el passat Tot i el temps transcorregut, el Pla Territorial -Iniciat al 2014 per la Generalitat- no s’ha mogut de lloc respecte al que hauria de ser l’objectiu fonamental: definir una nova estructura de país que doni resposta a la realitat

Il·lògic Logis

Imatge
S’ha creat una plataforma contra el 4art cinturó al Penedès i NoFemelCim torna a sortir contra un polígon de naus de 40 ha a Banyeres. Dos fets aparentment separats per la seva naturalesa: uns contra una autovia de circumval·lació de l’AMB que portarà trànsit metropolità al Penedès, travessant el singular paisatge vinícola de Sant Llorenç d’Hortons. Un projecte redundant i inútil. L’altra, contra un polígon de mercaderies entre Banyeres i l’Arboç en el vell mig d’un paisatge d’extenses vinyes, l’embrió d’un polígon logístic de 200 ha projectat fa 15 anys. Els dos tenen en comú formar part dels plans, d’abans de la última crisi, que les Administracions van projectar, des del caduc desenvolupisme metropolità, d’un gran port sec de contenidors de logística internacional al Penedès, amb l’objectiu d’ampliar els ports de Barcelona i Tarragona. Per molts pot semblar que la protesta és anar en contra de la creació de riquesa i, sobretot, de llocs de treball. Mai tan lluny de l

País-atges

Imatge
El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-. Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà. Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-

Catàleg penedesenc

Imatge
El Maig es va concedir llicència per casinos i hotels al famós complex Hard Rock de Vilaseca-Salou, (abans, Barcelona World). Ara, la costa és menys Daurada. Llarga tradició d'una terra de depredadors sense ànima on abunda la incultura en un territori malvenut per la ignorància dels gestors. A casa nostra, el CIM segueix el mateix camí, aprovant fases i aconseguint inversions. Un virus sense antídot, penetrant per les nostres venes i envaint les neurones dels nostres cervells fins adduir-nos. Ja ens ho esperàvem que hi hauria dos nivells de lluita: la del Procés i la del territori -la de sempre-, la que continua essent-hi mentre no canviïn els “factors” dominants. I aquests, com s'ha pogut comprovar, són els mateixos. Distrets com estem en l'Ambiciosa Revolució, confiant em que, aquesta, ens ho arreglarà tot, inclosa l'evolució natural del nostre estimat Penedès Vitivinícola, no sentim la soterrada transformació logística de naus, xarxes de transport, t

La taula de dibuix

Imatge
El maig del 68 tenia 18 anys. Feia poc que treballava en una fàbrica d'ornaments religiosos i decoració de bancs. En Josep Raventós, un dels amos, casat amb l'Antonia de cal Santo de Bellvei, m'havia contractat i destinat al departament de disseny a l'última planta d'un edifici industrial a la Torrassa de l'Hospitalet. Les taules de dibuix, altes i reclinables, s'alineaven en bateria al llarg d'un finestral. Dibuixàvem de peu o sobre un tamboret elevat. Les folràvem amb paper craft per protegir-les de la invasió de ninots, gargots, frases, taques i esquemes a que les sotmetíem intensament. Començava un viatge iniciàtic pels paisatges de la creativitat més enllà del meu poble. En l'últim procés de canvi, arrel de la crisi del 2008, vaig conèixer la Sixta, viuda de'n Francisco -nebot de'n Josep Raventós-. Ella em va ajudar en la creació d'una empresa de mocadors de seda. Els tallava sobre una taula enorme que l'hi va proporcion

Memòria de peix

Imatge
L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7.   Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola. La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit. Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat

Viatge astral

Imatge
Temps de canvis, indubtablement. Camins sense retorn, també. La setmana passada amb els Comuns a l'Escorxador, parlant del Pla Territorial del Penedès (PTP), s'endevinava la descol·locada posició mental on estem ancorats la majoria dels mortals, sobretot, els que mirem de mirar el món amb una altra mirada. Definitivament ja no serveixen els mecanismes tècnics del pròxim passat i nosaltres ens entossudim en aplicar-los. Això és el que li passa al PTP:  un refregit dels anteriors plans expansionistes relligats des de les ortodoxes teories de les urbs. Allí hi és tot però no hi ha res. Un complex cos sense un bri d’ànima. De què serveix un Pla si no sabem on volem anar? Això passa amb la nostra flamant Vegueria. La tenim i no sabem què fer amb ella. Ara més que mai sabem que no n'hi ha prou en establir uns criteris, en determinar uns models, en dictaminar unes normes. Tot canvia tant de pressa que el món dels tècnics i el món dels polítics es queden en