Una Persona, Un Paisatge..

Me’l trobo i em diu que es torna a presentar. Me’l miro i li dic. Una altra vegada? Sí. Em respon. El poble em necessita. No veus com està? Però tu? Li dic. Que t’has passat tants anys a l’alcaldia en l’època de les grans operacions urbanístiques, ficat en els grans tripijocs municipals. Que vàreu deixar una comarca aturada, tacada de cases per totes les muntanyes, edificis al llarg de la costa, sense, pràcticament, activitats econòmiques i amb la riquesa foragitada. El partit no té recanvis? Els joves no estan preparats. Em diu, amb la cara gruixuda de polític. Ei! Jo no soc l’únic de la vella guàrdia que es torna a presentar! Em respon. N’hi ha molts més i d’altres partits també. Sí. Li contesto. Pseudo funcionaris que ja no saben fer res més i, per comptes de jubilar-se, o col·laborar en construir un municipi millor, prefereixen impedir que altres més ben preparats i amb propostes actuals puguin aprendre a gestionar solucions més creatives, participatives i democràtiques. Però

Feia temps que no ens veiem, ens saludàrem afectuosament  i, sense presses, en un bar del poble ens posàrem al corrent de les nostres respectives vides. En un moment de la conversa li vaig dir que militava a l’ANC. Em va contestar que ell estava d’acord amb tot això de la independència però que li feia por, que, en cas d’anar a votar no sabia què faria. Acabava de jubilar-se i cobrava una bona paga. Li preocupava que amb la independència la perdés. De sobte va entrar en Francesc, un amic comú, també en situació de jubilat. Aquest es va afegir a la conversa i, amb tota tranquil·litat, ens va comentar que això no li preocupava gens. O és que els treballadors espanyols que van anar a treballar a Alemanya i s’han retirat a Espanya, no cobren la seva jubilació de l’estat alemany? O els treballadors sud-americans o marroquins, que han treballat i cotitzat aquí, tot hi estar al seu país, no cobren de l’Estat espanyol? En el marc democràtic de la Unió Europea la situació dels dret

Passades les festes, davant nostre un any d’esperança. La crisi ens va deixant un gran ventall d’oportunitats. A banda dels grans esdeveniments polítics i econòmics, hi han petits gestos que apareixen i, en silenci, ens obren les portes a alternatives fins ara impensables. El cas de l’autobús escolar a peu de Navarcles o del Turó del Cargol al barri de la Salut de Barcelona, on els nens fan el trajecte a peu, estalviant-se el bus, participant del paisatge i fomentant les relacions socials entre ells, són un bon exemple d’iniciatives sorgides de la crisi i que incideixen en el cor del sistema educatiu afavorint una manera d’entendre el món basada en el contacte directe del nen amb el seu entorn, i practicant, de pas, l’estalvi energètic. Tots tenim present la gran moguda de cotxes que cada dia s’origina a l’entrada i sortida de les escoles. Jo que visc en un poble, prop de l’escola, observo com alguns pares agafen el cotxe per recórrer 200 metres. O quan, per la ta

És decebedor que el consistori hagi decidit modificar les Normes del sòl no urbanitzable per enquibir-hi un aparcament de caravanes al bell mig del sòl agrícola i paisatgístic. I més, davant l’informe jurídic municipal negatiu i les recomanacions en contra de la Comissió Territorial d’Urbanisme. L’excusa d’uns pocs  llocs de treball no justifica l’impacte que aquesta decisió generarà sobre les terres de cultiu, algunes de regadiu, que formen part d’aquest ric patrimoni agrícola de l’interior baix penedesenc.  Desenvolupar polítiques que incentivin les activitats econòmiques en l’extensa zona de sòl industrial existent,  molt ben situada  al llarg de la N-340, i en gran part sense ocupar, no seria més adient? Ofegat pels desestructurats plans sense executar i encotillat per normes fora de temps, producte de molts anys seguint polítiques de pedaços sobre un Pla obsolet, porten al municipi a prendre decisions desorientades. No és l’únic en aquesta situació. Mols ajuntaments

En ple estiu el paisatge s’omple d’una fruita roja que, quan madura, esdevé negra atzabetja. Els esbarzers proliferen a bastament  al llarg dels marges de pedra dels camins, en terra de ningú, aprofitant  l’estret marge entre les últimes llaurades de la terra conreada i el límit pedregós del camí. Però és en les terres ermes, cada vegada més nombroses, on les romegueres s’ensenyoreixen de l’entorn.  Amb la fresca de la matinada, carregant motxilla i estris, el cos es posa en marxa activant l’engranatge de la bicicleta, escollint a l’atzar qualsevol camí que ens meni al fèrtil paisatge,  a la recerca de la preuada fruita que hores més tard esdevindrà, per processos alquímics, exquisida melmelada. A mesura que aprofundeixes  en la fesomia del paisatge observes que cada vegada hi ha més esbarzers per tot arreu conseqüència de l’agrari abandó de les terres. El goig de tenir un fruit a l’abast es dissolt en la tristor erma del paisatge. Passeja, si pots, per aquests camins

En Joan, el meu veí, em ve a veure amb dos rebuts de l’aigua a la mà. Un correspon al pis on viuen ell i la Dolors. L’altra a la casa on vivien fins fa poc. On viuen consumeixen uns 15m3 al trimestre i a l’altra, 3m3. Aquesta diferència entre una casa habitada i una que ho fa esporàdicament es tradueix en una factura de 50€ i una altra de 44€, o sigui, una diferència de 6€. Un estalvi de 2€ per mes. En el cas de situacions econòmiques precàries, de persones discapacitades o d’edat avançada, tot i que el rebut ho té en compte i, si es demana, te’l rebaixen, no sembla una diferència massa justa. Tot el pes del rebut és en la part de costos fixes. Tampoc ajuda a fomentar l’estalvi d’aigua quan el preu m3 no deixa de ser un percentatge molt petit dins la factura (entre 0,3€ i 0,5€ el m3). El mateix passa en les complexes factures de la llum on el control de la gestió està en mans de multinacionals privades. Aquestes decideixen el repartiment de costos a la seva manera i impedeix

Hi ha moments màgics on, sense saber per què, una situació convencional es converteix en una cerimònia iniciàtica. Això va passar el dilluns en la presentació del Pla Estratègic del territori de la vegueria Penedès al Neàpolis de Vilanova. De reunions com aquella se n'havien produït moltes al llarg dels temps que dura el procés de construcció del Gran Penedès. Aquesta va ser diferent. El centenar de persones que hi varen assistir ho feien amb la intensió de traspassar el llindar a nous paradigmes.  Deixar les velles despulles del passat per encarar el futur amb il·lusió  infantil. Emprant la crisi per obrir nous camins que ens acostin des de baix, des de la gent, a un territori renovat. La sintonia entre els quatre alcaldes de les capitals comarcals va ser unànime, la Generalitat es va oferir obertament a desenvolupar el projecte destacant les condicions del territori per liderar la capacitat de gestió i de portar a la pràctica les noves propostes lligades a la parti