Una Persona, Un Paisatge..

En ple estiu el paisatge s’omple d’una fruita roja que, quan madura, esdevé negra atzabetja. Els esbarzers proliferen a bastament  al llarg dels marges de pedra dels camins, en terra de ningú, aprofitant  l’estret marge entre les últimes llaurades de la terra conreada i el límit pedregós del camí. Però és en les terres ermes, cada vegada més nombroses, on les romegueres s’ensenyoreixen de l’entorn.  Amb la fresca de la matinada, carregant motxilla i estris, el cos es posa en marxa activant l’engranatge de la bicicleta, escollint a l’atzar qualsevol camí que ens meni al fèrtil paisatge,  a la recerca de la preuada fruita que hores més tard esdevindrà, per processos alquímics, exquisida melmelada. A mesura que aprofundeixes  en la fesomia del paisatge observes que cada vegada hi ha més esbarzers per tot arreu conseqüència de l’agrari abandó de les terres. El goig de tenir un fruit a l’abast es dissolt en la tristor erma del paisatge. Passeja, si pots, per aquests camins

En Joan, el meu veí, em ve a veure amb dos rebuts de l’aigua a la mà. Un correspon al pis on viuen ell i la Dolors. L’altra a la casa on vivien fins fa poc. On viuen consumeixen uns 15m3 al trimestre i a l’altra, 3m3. Aquesta diferència entre una casa habitada i una que ho fa esporàdicament es tradueix en una factura de 50€ i una altra de 44€, o sigui, una diferència de 6€. Un estalvi de 2€ per mes. En el cas de situacions econòmiques precàries, de persones discapacitades o d’edat avançada, tot i que el rebut ho té en compte i, si es demana, te’l rebaixen, no sembla una diferència massa justa. Tot el pes del rebut és en la part de costos fixes. Tampoc ajuda a fomentar l’estalvi d’aigua quan el preu m3 no deixa de ser un percentatge molt petit dins la factura (entre 0,3€ i 0,5€ el m3). El mateix passa en les complexes factures de la llum on el control de la gestió està en mans de multinacionals privades. Aquestes decideixen el repartiment de costos a la seva manera i impedeix

Hi ha moments màgics on, sense saber per què, una situació convencional es converteix en una cerimònia iniciàtica. Això va passar el dilluns en la presentació del Pla Estratègic del territori de la vegueria Penedès al Neàpolis de Vilanova. De reunions com aquella se n'havien produït moltes al llarg dels temps que dura el procés de construcció del Gran Penedès. Aquesta va ser diferent. El centenar de persones que hi varen assistir ho feien amb la intensió de traspassar el llindar a nous paradigmes.  Deixar les velles despulles del passat per encarar el futur amb il·lusió  infantil. Emprant la crisi per obrir nous camins que ens acostin des de baix, des de la gent, a un territori renovat. La sintonia entre els quatre alcaldes de les capitals comarcals va ser unànime, la Generalitat es va oferir obertament a desenvolupar el projecte destacant les condicions del territori per liderar la capacitat de gestió i de portar a la pràctica les noves propostes lligades a la parti

En una xerrada al Centre de Llorens sobre el desgavell urbanístic penedesenc em va regalar el seu últim llibre: “Restes, rastres, runes i records”.  En Benjamí Català Benach sap convertir les seves obsessions en coneixement i art. Els seus dibuixos a tinta de l’arquitectura de pedra seca, dels masos i de la nostra arqueologia romana són una delícia pels que sabem el valor del dibuix en blanc i negre.  En el llibre, les decadents runes adquireixen la categoria que els hi pertoca: la dignitat simbòlica del passat i una escletxa d’esperança futura. Com si d’un notari es tractés, ell aixeca acta de tota l’arquitectura que aflora en els indrets més allunyats i ocults dels nostres paisatges més emblemàtics  i dona fe de les empremtes  transversals, de les relacions amb el territori que les dignes construccions han dipositat sobre un mateix indret al llarg del temps. Els llibres del Benjamí són testimoni viu d’un passat que es nega a desaparèixer del nostre paisatge i que

Mac Fumaroli, catedràtic de la Sorbona afirmava en una entrevista, el dissabte passat a El País, que el valor central de la literatura i l’art fins el segle XIX era l’oci. No en el sentit de la peresa, sinó en dedicar el temps lliure a consagrar-lo a les activitats més dignes de l’home lliure. Mentre que en el món industrial, modern, el valor central és el treball. És el benefici, guanyar. Un món en que les arts i les lletres estan cada vegada més marginades. I amb elles tota una concepció rica i evolutiva del ser humà i el seu medi. Estem tant immersos en un món on preval el criteri material (i amb la crisi, més) que som incapaços de detectar les trampes que el sistema ens prepara. Si el centre del nostre entorn cultural i social fos l’oci, paraules com  “Eurovegas”, “Barcelona world” deixarien de tenir significat i titllaríem de neci a qui ens vengués les millores socials amb la recurrent frase dels “llocs de treball”. Davant d’això vaig cometre la gosadia de desenrosc

Foto, Joan Roquer Els del Logis tornen. Adapten el pla. Sedueixen a polítics i entaulen plàcides converses amb els opositors. Sempre eludint el tema principal: els efectes estructurals d’una activitat aliena a un paisatge. No hi ha debat ciutadà. Ni quilòmetre cero. Tot i la canviant situació geoestratègica de la producció mundial i l’increment dels costos energètics, no s’estudien alternatives més adients i actuals. No els hi preguntis el perquè. Ells només cerquen el dia en que podran entrar màquines. Tenir-ho tot preparat per quan la crisi obri una escletxa encendre la metxa de la bomba global. Podria ser una bona idea, la logística com una activitat més dins de la diversitat penedesenca. Mai considerar-la com a protagonista principal i menys, prioritària. Si fóssim suissos podríem compaginar perfectament paisatge amb centres logístics i mantindríem el corredor global a ratlla. Desgraciadament, el més calent és a l’aigüera. Aquí ningú ha demostrat tenir clar la mesura

Foto de Maria Rosa Ferré. Pantà de Foix i Castellet, de Postals del Penedès El  nivell cultural d’un territori el marquen esdeveniments com  el  Congrés d’Art i paisatge vitivinícola i enoturisme. I es posa en evidència que, sense cultura - l’exercit de Catalunya, dit en el Concert per la llibertat - no hi ha evolució. I sense evolució - no confonguem amb creixement- no anem enlloc. De fet és el què estem fent: pel camí de la crisi econòmica anem perdem la saviesa col·lectiva. Personalment el Congrés m’ha omplert d’energia i m’ha donat aliment conceptual per canviar alguns valors fins ara establerts. He descobert que existeixen centres culturals on es reuneixen artistes internacionals - el CERCA a Llorenç i HD a Riudebitlles -. He gaudit de la poesia propera. Que hi ha debat i la gent diu la seva, on la diversitat i els conceptes sobre la defensa i creació del paisatge van més enllà de la simplista concepció de que és un retrat de luxe. El paisatge és el futur, sense el