Entrades

CAP UN NOU MODEL URBANÍSTIC?

Imatge
El planejament territorial de les últimes dècades de l’era democràtica s’ha fet en funció de l’economia,  donant per assentat que la qualitat de vida se’n beneficiaria de manera automàtica.  No ha estat així, els avenços socials que han costat tants anys de lluites a varies generacions s’ha desmantellat en un no res, molt abans que arribés la crisi. Ara l’estructura heretada ens mostra el gran error d’un model expansionista que ens ha abocat al caos. El model basat en la dissipació del sistema metropolità sobre els territoris agraris confrontants està fent aigües. Aquests, aparentment més fràgils aguanten l’embranzida de la crisi amb més solvència i tenen més possibilitats de reeixir davant la capgirada situació econòmica. El cas del Penedès, tot i estar dotat d’una coherent estructura territorial, és un exemple de colonització metropolitana sobre un territori agrari. La metròpoli, per la seva naturalesa, és expansivament depredadora. Utilitza el territori obert sense c

Oscar Estruga

Imatge
Amb  l'Oscar  ens varen presentar el mes passat en la inauguració de les meves aquarel·les en una galeria d’art madrilenya. Em va parlar de “Pasifae”, la seva obra més emblemàtica al Mediterrani, davant la platja de Ribes Roges. Els meus ulls es van obrir de bat a bat i per ells hi passaren les vivències més íntimes d’una època transcorreguda davant d’aquell paisatge on Pasifae n’era el punt de referència. Vàrem parlar de llocs i personatges compartits: l’hotel Cesar, en Pere Tàpies, en Quico Mestres, personatge entranyable i creatiu, regidor aleshores i valedor de l’obra. Ens convidà a visitar el seu estudi on un món de dibuixos, pintures i, sobretot, escultures de bronze, meravelloses, ens transportaven, amb tot el seu esplendor mediterrani, als indrets mitològics de la Grècia clàssica. Li vaig regalar la bufanda de setí que portava i ell, emocionat, em va dedicar un llibre amb un exquisit dibuix d’un genet muntant un cavall. El va fer d’un sol traç sense aixecar la plo

L'Isi

Imatge
Hi ha persones que passen per la vida sense fer massa soroll i deixen empremta. L’Isidor Rando era d’aquests. Va ser polític per necessitat de portar a terme les seves idees. Ell era més aviat un home connectat amb el món. Tenia una visió clara de l’univers, sabia què es tenia de fer i ho feia. El seu accent europeu li conferia a la llengua d’aquí un signe distintiu. Amable, suau en la parla i contundent en els objectius. Igual que les ondulacions generades per una pedra caiguda en un estany, ell emetia silenciosament la seva energia que arribava fins l’últim racó de l’ànima col·lectiva. No és fàcil implantar la recollida de brossa porta a porta en una societat immadura. Ell ho va aconseguir.  Va impulsar la democràcia participativa a través de jornades on portava gent del nord que ens explicaven les seves experiències. Creia en la gent. Sempre lligat a moviments socials de base feia les coses de manera natural. Persones com l’Isi no tenen etiquetes. Són éssers harmònics que pose

Quatre ciutats

Imatge
En un esmorzar els ‘quatre alcaldes’ de les capitals de l’àmbit Penedès expressaven les seves inquietuds en front la crisi econòmica que posa al descobert les debilitats dels seus territoris. Dues  lluiten per sortir-se’n apostant per les seves qualitats intrínseques: la pell i la vinya. Les altres dues intenten surar. Una aferrada a la metròpoli i al mar. L’altra no troba el nord, perduda en un mar d’ambigüitats. Es barallen amb si mateixes, com un peix que es mossega la cua, per subsistir. Quan no es té clar el camí sorgeixen falsos tòpics que s’acaben convertint, per manca de veritables arguments, en titulars: La logística global  i el tercer carril ferroviari. Cortines de fum per amagar la deriva política. El manteniment d’un sistema obsolet d’esquenes a la coherència d’un territori. Tant de temps malbaratant l’abundància que ara no sabem què fer amb l’escassedat. S’obvien les oportunitats que la crisi proporciona. Els vells pensaments que ens menen ja no serveixen i

Venedors de terres

La gent té por, em deia un amic en un bar davant d’una cervesa. Tens raó, li responia. Però mentre no es converteixi en pànic hi ha esperança. Com? Preguntava. El pànic paralitza, la por t’incentiva a cercar solucions radicals als problemes. Ara és època de treure tota l’adrenalina. Posar-hi imaginació i empenta a l’assumpte. Quedar-se a casa esperant que el ‘papa’ et resolgui els problemes és el pitjor que es pot fer. Estan fallant les quatre potes de la nostra civilització. La religió fa temps que ha deixat de ser un recolzament espiritual per l’home modern. La política? ja veus com està, ningú hi confia. L’economia s’acaba de donar el cop de mort ella mateixa. El món occidental en ple es desfà. I la ciència? entre transgènics i grips A ha perdut el nord al servei d’interessos multinacionals i ja no és capaç ni de resoldre els problemes més elementals de la humanitat. Home, exageres!, em diu. Tu mateix. Potser encara confies en que un dels quatre resolgui els problemes de l’a

'Seda'

Imatge
Per a un aventurer, que canvia de feina i deixa el totxo per la seda, és una joia trobar aquest llibre d’Alessandro Baricco. Una novel·la d’amor i a la vegada un relat de supervivència d’una vila que, gràcies a un emprenedor amb imaginació, aconsegueix sortir de la pobresa.   Feia temps que cercava aquest llibre i de cop un veí me’l posa a les mans. Les casualitats no ho són, diuen. ‘Seda’ confirma que estem en una època que cal descobrir els mons amagats interiors que ens ajudin a sortir del mal somni de la crisi que patim. No és cert tot el què veiem, sentim o toquem, sí el què pots arribar a invocar, a desitjar per tu mateix, amb les teves pròpies conviccions, més enllà d’eslògans polítics i comercials. El buit, que per a molts és quedar-se sense feina o baixar la seva qualitat de vida, és una oportunitat de transformar-lo en quelcom creatiu que t’obre camins abans ocults pel vel de les activitats inconscients del dia a dia. Molts han arribat a pensar que som un fracàs

Tisores

Imatge
A vol d’ocell semblen unes trenes, pinces, bucles.., la manera més eficaç d’omplir el buit urbà i buidar el ple agrícola amb la màxima superfície d’asfalt i desorientació viària. La nova organització del tràfec acabada d’inaugurar entre la N-340, l’AP7 i la C-15 al nord de Vilafranca no deix de ser un esdeveniment desafortunat. Els nusos que defineixen la nova entrada ho fan com un reguitzell de volutes que despista al viatger i es posa de cul a la ciutat desconnectant-la del seu entorn i de la relació visual amb el viatjant. Els que entren i surten de Vilafranca en direcció Barcelona o Igualada acaben marejats.  A les dificultats afegides d’aquest nus s’hi sumen les sinuositats de les rotondes d’Olèrdola i Sant Cugat. Un sistema viari concebut només en clau econòmica i amb indiferència a la topografia visual no pot ser mai un element enriquidor d’un territori per molt que ho avali la millora de l’accessibilitat viària. La necessitat de que la capital de la vinya penede