Entrades

Tisores

Imatge
A vol d’ocell semblen unes trenes, pinces, bucles.., la manera més eficaç d’omplir el buit urbà i buidar el ple agrícola amb la màxima superfície d’asfalt i desorientació viària. La nova organització del tràfec acabada d’inaugurar entre la N-340, l’AP7 i la C-15 al nord de Vilafranca no deix de ser un esdeveniment desafortunat. Els nusos que defineixen la nova entrada ho fan com un reguitzell de volutes que despista al viatger i es posa de cul a la ciutat desconnectant-la del seu entorn i de la relació visual amb el viatjant. Els que entren i surten de Vilafranca en direcció Barcelona o Igualada acaben marejats.  A les dificultats afegides d’aquest nus s’hi sumen les sinuositats de les rotondes d’Olèrdola i Sant Cugat. Un sistema viari concebut només en clau econòmica i amb indiferència a la topografia visual no pot ser mai un element enriquidor d’un territori per molt que ho avali la millora de l’accessibilitat viària. La necessitat de que la capital de la vinya penede

Logis il·logis

Imatge
El Logis Penedès és una batalla que dura onze anys. Una societat civil enfrontada amb els diferents governs, locals i autonòmics, sobre una operació invertebrada cobdiciada per la majoria dels partits dominants. Se’ls ha de tenir ben posats i tenir bons arguments. Si no fos així a hores d’ara ja estaria fet, diuen. Futurs terrenys on volen fer el Logis Penedès amb el perfil de Banyeres (foto: nofemelcim.org) La logística genera atur amb la crisi, les mercaderies no es mouen. A què ve voler posar una plataforma de magatzems i camions abocada al fracàs en un indret vocacionalment més idoni per altres activitats molt més qualificades? L’únic espai agrari amb futur com a reserva alimentària de quilòmetre cero per a una població de milions de persones que viu al seu entorn. Com poden dir que serà una plataforma d’intercanvi modal sinó hi ha tren de mercaderies, ni tant sols saben si passarà per allí. En Rajoy afirma no tenir previst invertir-hi ni un euro. Per què als pol

Records del Nadal

L’altra dia a Banyeres, escoltant el discurs del gerent de Cimalsa intentant vendre el Logis, com aquell qui ven duros a quatre pessetes, em passava pel cap l’idea de que el món s’ha quedat parat encisat pels discursos maldestres i demagògics de personatges servils,  portaveus d’un sistema que ja només li queden els ossos. Uf! Tot això em va fer pensar aquell bon senyor mentre anava desgranant uns arguments buits de contingut sense lògica, sense sentit i sense sentiment.   Patia per l’influencia que el discurs podia tenir sobre la gran quantitat de polítics que l’escoltaven. Molts se’ls notava crèduls, capaços de combregar amb rodes de molí, desitjant confirmar el Logis. Altres se’ls veia delirosos per sortir d’on s’havien ficat al negar-lo.  Alguns, directament, insinuaven condicions a canvi. Esperonats per la por de la crisi li seguien el rastre del discurs esperant trobar una petita excusa i acceptar collarets de vidre a canvi d’or per convertir el Penedès en un frondós ja

El Consell Comarcal del Baix Penedès comença a cedir davant del Logis

El dimarts i 13 de desembre del 2011 el Ple del Consell Comarcal del Baix Penedès va rebutjar una moció on es proposava demanar a la Generalitat la retirada del Pla Especial del Logis. Els consellers que varen votar a favor de la moció: IC Verds, ERC, PxC i dos de CiU (els alcaldes de Banyeeres i Llorenç) El PP, PSC i CiU, (excepte els dos de CiU) varen rebutjar la moció. La manca de convicció, la fal·làcia de que això ens salvarà de la crisi i la pressió d'estaments superiors, polítics, governamentals i financers comencen a decantar la balança a favor de convertir definitivament la comarca del Penedès en un gran centre de distribució logística en detriment de les potencialitats d'un territori que la majoria dels nostres governants no saben o no volen veure. El rebuig en contra de la participació ciutadana també va fer acte de presència per part de la portaveu del PSC al considerar ja prou representativa l'estructura obtinguda a conseqüència de dels vots dels ciutad

GEVEN

Imatge
Com l’au Fènix, el Grup ecologista de les terres del sud del Penedès, reneix de les pròpies cendres. Una grup de gent rondant els 30 agafa amb passió i ganes el timó del destí del grup, famós, entre altres, per haver alliberat el delta de les Madrigueres de l’especulació urbanística. Es tracta d’una nova generació conscient d’on es troba i que no està marcada pels prejudicis ideològics de les corrents polítiques que ens han dominat en aquest llarg període democràtic. Els moviments ecologistes ja no són considerats somiatruites. Els grups socials en defensa del medi, la cultura i la societat, són molts i aporten els valors que els hi manquen als governs. Aquests estan massa enfeinats, sotmesos a un sistema mercantilista, a la influència de grups econòmics de pressió i pujats en la mentida ideològica que relega la pràctica democràtica a la mecànica del vot cada quatre anys. El Geven torna com un revulsiu més en una societat que no ha sabut aprofitar l’oportunitat que

Deixalleria deixada

Vaig anar a deixar deixalles a la deixalleria comarcal. Feia temps que no hi anava i portava de tot. Si complicat és classificar els objectes des de casa més ho va ser on posar-los. La primera impressió a l’entrar al recinte va ser de desordre i desorientació. Cap plànol general.  Molts dels rètols indicadors d’on posar les deixalles, o no hi eren o estaven malmesos. Tenies que mirar directament dins els contenidors per veure on tiraves les coses, però això no t’aclaria res. La mescla d’objectes feia difícil identificar el seu contingut específic. La sensació era d’una gran nebulosa abraçant-ho tot on el de menys era la classificació de les deixalles. Tenies que fixar-t’hi molt per esbrinar si el contenidor era de ferralla o de plàstic. El més greu va ser entrar a la “gàbia” dels productes tòxics, olis, aerosols on el caos ja era sublim i perillós, cap rètol.  Finalment, després de dues voltes més vaig aconseguir buidar el cotxe i me’n vaig anar alleugerit. Sembla que el medi ambi

Viatge nocturn

Caminava de nit per la carretera de Calafell a Bellvei. Havia baixat a l’estació de Calafell sense saber com aniria a casa. Al tren vaig concentrar-me en el desig de trobar algun conegut a l’estació que em portés al poble. A males, un taxi. Ningú. Eren les deu de la nit i prop de set quilòmetres per endavant. Els podia fer a peu malgrat la negra nit. Amb l’ajuda de la llum del mòbil vaig iniciar la marxa. Era perillós, un diumenge d’estiu la gent tornava en massa a la gran ciutat. A mig camí va ser, prop la Cantera dels “motards”, una llum que es movia i darrera, dos llums intermitents. Un xicot prop de la trentena d’aspecte corpulent em va parar i em va demanar ajuda. El seu Suzuki s’havia quedat sense benzina i a Bellvei, segons ell, no li havien fiat perquè s’havia deixat la cartera a Reus, on havia anat a deixar el seu camió. Es va presentar com a Cristian i que vivia amb els seus pares a Pontons. Se’l veia desorientat i perdut. El vaig ajudar a apartar el cotxe de l