Una Persona, Un Paisatge..

E l dimarts passat es va celebrar al Vendrell la presentació oficial dels treballs del Pla Estratègic del Penedès amb tota la pompa necessària per aquests esdeveniments i amb la presència de diputats al Parlament dels cinc partits majoritaris de l’àmbit Penedès. L’èxit va venir reflectit pel desbordament que va patir la sala de la Vil·la Casals que, tot hi estar previst per 80 persones, van ser necessari incorporar-hi a corre-cuita dues dotzenes més de cadires. Pla nascut, com moltes de les iniciatives veguerianes, des de la capital de l’Alt Penedès, posa l’entusiasme en convèncer de les seves qualitats a les capes polítiques governants de les perifèries penedesenques. S’ha insistit molt en els beneficis que generarà la cooperació de les energies econòmiques, socials i culturals de les comarques del Penedès, Garraf i sud de l’Anoia. No es tracta d’un caprici cultural o polític, la crisi econòmica global ens obliga a cooperar. Sobretot per fer front als cants de sirena que ens vol

Anava en el cotxe d’un amic, un xicot de 27 anys. Conduïa amb l’energia i els reflexos propis de l’edat. Sortíem de Barcelona per la C-32. Passant pel Prat vàrem encetar una conversa obligada: quines limitacions de velocitat ens trobaríem. Estava acostumat a aquell trajecte, era l’habitual per anar a la feina, però no a experimentar tants canvis en els límits de velocitat. A l’alçada de Castelldefels es detecten els primers rètols a 120. Ell, tot i la seva manera ràpida de conduir, circula a 100. Li pregunto per què no prem més l’accelerador ara que pot. Em diu que durant aquest temps d’anar a 80 s’hi ha acostumat i s’hi troba molt bé circular, si més no a 80, que ho nota una mica lent, sí a 100, així durant el trajecte se sent tranquil i pot anar pensant amb les tasques que farà a l’arribar a la feina. A més no gasta tanta benzina i l’increment de temps és irrisori comparat amb el benefici personal i econòmic que en treu. No és l’única persona que m’ha fet comentaris semblants.

El traspàs del delegat del govern a les comarques de Tarragona s’ha produït en un mar d’elogis mutus entre l’entrant i el sortint, tot i pertànyer a partits diferents. Diplomàcia obligada o indicis de continuisme? Tot i les paraules farcides d’amabilitat i bones intencions de diàleg, el nou delegat deixa clar quines són les prioritats: lluitar contra l’atur. Fins ara s’ha emprat la paraula “progrés” per permetre qualsevol operació especulativa, ara el talismà és “atur”. Aquesta paraula anatemitza qualsevol desviació dels objectius, sota ella es faran les coses que s'han de fer. Barra lliure per seguir acotant el cap davant fuites de petroli, desbandades financeres i altres necessitats que el sistema demandi. El món polític és aparentment simplista, però tremendament complex per mantenir-se. Respecte al Logis, fa una exposició, si més no, ambigua, el “tot i que” del rei Artur planeja en cada afirmació. D’una banda sap que el territori no el vol, el CIM i per tant va amb peus

He acomiadat al facebook de la meva vida. Feia temps que em voltava pel cap. Deien que si és una tapadora de la CIA. Una plataforma des d’on el “sistema” ens controla. Havia començat el compte enrere esborrant les dades més personals. Deixant només el “careto” i el nom, al menys per fer acte de presència en una pàgina on tothom s’hi aboca. El programa responia com un crio emmarat: “comuniquem a tothom que “fulanito” ha esborrat les seves dades personals de la seva fitxa”. Feia temps que acumulava un reguitzell de candidats que volien ser amics meus, el més sorprenent és que fins i tot els enemics. Cada vegada que hi entrava era un mar de fotos i notes de gent llunyana a la qual no veies mai o propera que te’ls trobaves pel carrer i ni cas. Vaig pensar que en no entrar-hi ja faria prou, però noi, de tant en tant en el correu apareixien les demandes dels convits, persones, actes, partits.. uf! Va ser la setmana passada, m’arriba una comunicació del facebook dient que un “suposadame

“EL PENEDÈS HA DE GENERAR LA SEVA PRÒPIA RIQUESA; CONFIAR EN MACROPROJECTES ALIENS ÉS NO CONFIAR EN ELS RECURSOS PROPIS, ÉS VENDRE’S A BAIX PREU” continua..

Alliberat de la lúdica tasca de votar. Després de comprovar que a qui vaig votar no va treure cap representant, em sento em condicions d’afrontar les festes nadalenques amb la tranquil·litat del deure complit. Això no treu que durant els propers quatre anys segueixi insistint en convèncer de les idees que s’haurien de portar a la pràctica política, independent de qui governi. El vot és la guinda d’un pastís que es cuina lentament durant quatre anys, molts només es queden amb la guinda. El prefereixo sencer tot i la feina de cuinar-lo. Tampoc no pot dormir tranquil qui han guanyat els seus. La situació econòmica ratlla la misèria. Si fins ara teníem govern d’esquerres fen polítiques de dretes, qui no ens assegura que ara venen governs de dretes que es veuran obligats a fer polítiques d’esquerres, sinó com repartir la limitada riquesa per fer front a l’augment de la pobresa. O potser pensen emprar l’exèrcit, com ha començat a fer l’esquerra per apaivagar les vagues i revoltes que ens

Venen eleccions, afloren crítiques creuades i s’acumulen promeses incomplertes. S’ha d’acontentar a tothom. Un dia de reflexió és escarransit, el converteixo en un mes. Intento evitar els diaris, saltar-me els telenotícies. Comento la jugada amb la gent, miro quines alternatives noves hi ha i si m’interessen. Serviran els mateixos vells càrrecs (els qui ara manen i els que manaran després, i que ja han manat abans) per aquest nou escenari de crisi? Estic a la guaita, cansat de llops disfressats d’ovella. Intento entendre el perquè davant del fracàs d’un sistema, la por impulsa a la gent a recolzar-lo més encara. Medito sobre el temps polític passat: salvar la banca amb els nostres impostos? Construir autovies inútils a costa del transport públic? Ens permetran generar energia neta i gratuïta a casa i no beneficiar tant a les multinacionals que les controlen? Ens podrem auto governar? Des de baix està clar, la manera de resoldre les coses que ens afecten dia a dia