Una Persona, Un Paisatge..

Venen eleccions, afloren crítiques creuades i s’acumulen promeses incomplertes. S’ha d’acontentar a tothom. Un dia de reflexió és escarransit, el converteixo en un mes. Intento evitar els diaris, saltar-me els telenotícies. Comento la jugada amb la gent, miro quines alternatives noves hi ha i si m’interessen. Serviran els mateixos vells càrrecs (els qui ara manen i els que manaran després, i que ja han manat abans) per aquest nou escenari de crisi? Estic a la guaita, cansat de llops disfressats d’ovella. Intento entendre el perquè davant del fracàs d’un sistema, la por impulsa a la gent a recolzar-lo més encara. Medito sobre el temps polític passat: salvar la banca amb els nostres impostos? Construir autovies inútils a costa del transport públic? Ens permetran generar energia neta i gratuïta a casa i no beneficiar tant a les multinacionals que les controlen? Ens podrem auto governar? Des de baix està clar, la manera de resoldre les coses que ens afecten dia a dia

Els extrems oblidats Sobre el concepte de paisatge hi han dos aspectes que s’han relegat a l’oblit durant molt de temps per part de la nostra societat: el reconeixem del paisatge íntim, el que forma part del nostre bagatge personal, que evoluciona amb nosaltres i ens determina el comportament formant part de la nostra personalitat. A l’altra extrem hi trobem els paisatges exteriors, els que serveixen de marc al nostre entorn social i cultural, que configuren els successius territoris que abracem: el municipi, la comarca, el país.. Aquests, els que haurien de formar part dels processos de transformació humans del territori també han estat obviats en la planificació territorial. Entre aquests dos extrems, un nexe comú, el sentiment. La relació sentimental amb el paisatge genera el sentit de pertinença a un lloc. És el marc de relació entre el jo i la comunitat i té un important paper en el desenvolupament cultural de la societat. Un entorn harmònic genera qualitat de vida, pr

Per la finestra de l’estudi, on durant anys he vist fer-se de dia, lluny, veig passar l’AVE. Pel matí fa soroll, al migdia es confon entre les contrades solejades. La crisi encara em permet contemplar –un privilegi, ho reconec- un mar de vinyes i conreus, com bambolines d’un teatre, fins al marc entranyable del Montmell, d’un blau cobalt quan el sol encara no el toca. L’he pintat, dibuixat, fotografiat, a l’alba, nevat, sec, frondós, amb els rojos de ponent a la tardor i a la nit amb els focs artificials de les festes dels pobles que l’habiten. No el miro com abans, ara l’observo amb detall. Després de tants anys de tenir-lo davant, no em cansa, ara el sento més a prop. Qualsevol canvi imperceptible de la seva pell, dels seus sons, de les seves olors els percebo amb intensitat. El desitjo mantenir en la retina, sento que s’esvaeix com quan viatjo a Venècia i crec que no hi tornaré mai més. Els temps no estan per conservar paisatges, ho sé. Potser per això els aprecio més, els miro

Un aragonès amant de les curses de braus em deia que els toros existeixen gràcies a la tauromàquia com els vedells, els pollastres o els conills, existeixen perquè l’home és depredador i carnívor. Tots són criats i executats pels interessos humans. On és la diferència? en la manera de matar-los? La mort del toro brau és menys patidora que la mort de qualsevol animal en un escorxador, em comentava. El toro mor en lluita. Un cos en acció de defensa fa aparèixer l’instint de supervivència, puja l’adrenalina, tensa els muscles, fa circular la sang amb més intensitat. Si arriba la mort, aquesta esdevé com a continuïtat de la lluita. L’animal no pateix. A l’animal manso que forma part de la cadena alimentaria humana se l’hi apliquen unes descàrregues elèctriques, se li dona cops al cap amb un mall o se’l degolla mentre profereix uns xisclets esgarrifosos fins a la mort. Senzillament se’l mata i, el temps que dura el procés, l’animal pateix. He entrat en un escorxador en plena activit

La segona trobada important del PEP (Pla Estratègic del Penedès) ha donat molt de sí. S’ha arribat a la conclusió que seguíem un camí equivocat. Bona senyal, és el principi de que les coses no es poden fer com sempre en una situació com mai. El DAFO (Debilitats, Amenaces, Fortaleses i Oportunitats) del Penedès, que els redactors van debatre amb els tècnics convidats, ha servit per detectar que, si no es vol caure en el disseny d’un catàleg de “bones pràctiques”, caldrà desfer-se de tòpics i prejudicis que encara pul·lulen per les nostres contrades, i les nostres neurones, impedint afloraments d’idees “renovables”. De moment suggereixo estratègies no recomanables? Segueix llegint..

Un ponent del congrés internacional Cerdà postmetròpolis, alt representant de planificació territorial de la Generalitat, adjudicava al PP i a la CUP el mateix qualificatiu de reaccionaris pel fet de defensar la vegueria Penedès. A més de titllar als moviments socials penedesencs d’elaborar un discurs “simplista” i “genèric” els acusava de “trencar la metròpoli”. No content amb això va qualificar els processos de mobilització ciutadana de “petxines buides”, i es lamentava, com a administració, de no haver sabut impulsat moviments ciutadans més potents. Molts moviments ciutadans surten a conseqüència de les agressions del poder sobre el territori. Al Penedès n’hi ha i són objecte de menyspreu i oblit per part del Govern perquè no combreguen amb el seu ideari polític metropolità de pensament i multinacional únic. El que encara hi hagi qui defensi sense fissures les benaurances metropolitanes no vol dir que, aquest model d’expansió, no pugui ser posat en dubte. Un procés inhumà de

Un amic de Segur em va comentar el que ja portaven els diaris, la revolta contra el POUM de Calafell, entre altres coses, per l’afectació de les illes urbanes entre l’estació de Segur i el port esportiu -un port a la moda, amb centres comercials, fins ara mig buits- que l’Ajuntament, en un esforç per posar el municipi al mapa dels negocis, pretenia afectar per convertir la zona en una nova àrea de centralitat metropolitana. Segueix llegint..