Una Persona, Un Paisatge..

Acostumbrados como estamos viendo ayuntamientos aprobando planes urbanísticos expansivos de cualquier tipo y condición sorprende a muchos, les descoloca y se ruborizan, al contemplar estupefactos el proceso contrario, de descalificación urbanística, que ha llevando a cabo el flamante gobierno municipal de la Bisbal del Penedès: 1.300 viviendas, 70 hectáreas industriales con un sólido cliente de unos grandes almacenes detrás y además, renuncia al agua de mini trasvase del Ebro. Muchos creen que su alcalde se ha vuelto loco. Pero, quien contempla con ojos conscientes y críticos el expolio que ha venido sucediéndose durante toda la segunda mitad del siglo pasado sobre el territorio Penedès, convirtiéndolo en verdadero cajón de sastre para cualquier necesidad perentoria de la metrópoli, de las necesidades dinerarias de promotores desalmados que cubren la tierra con asfalto inconsciente, de las facilidades ofrecidas por políticos sin escrúpulos a tal fatua empresa, cree que la locura i

Van trigar una hora ben bona en entrar al drap, marejant la perdiu, amb el President exercint d’exorcista major. Finalment l’intervenció de l’alcalde de l’Arboç va trencar el malefici exposant, de manera encertada, els motius del pacte de Gimenelles on cinc municipis — Banyeres, l’Arboç, Sant Jaume, Llorenç i la Bisbal — han dit: no fem el CIM, demanant la solidaritat de la resta de pobles de la comarca per consensuar un model de territori comarcal més sostenible i harmònic. Era el Consell d’alcaldes del 31 passat on es tractava l’únic punt del dia: reafirmar la negativa del consell comarcal contra el Logis Penedès, manifestat en l’anterior legislatura. La contaminació, la saturació de la xarxa comarcal i metropolitana pel transit pesat, l’impacte sobre el paisatge agrícola, el creixement urbà de baixa qualitat, l’acceleració demogràfica - més de la que ja estem patint - , i la desintegració definitiva d’una societat que ja comença a fer aigües per totes bandes, varen ser alguns dels

Surten moltes veus polítiques, arrel de la presentació del Pla Territorial, queixant-se de que el Baix Penedès és una comarca oblidada. Raons no en falten. És, realment, una comarca oblidada, però ho és pels que hi vivim i la fem, no pels de fora. Els “altres” fan el que els interessa fer: utilitzar-nos com a territori de pas i envair unes terres —que consideren metropolitanes— on encara hi ha lloc per a grans implantacions residencials i logístiques. Els qui, durant aquests trenta últims anys, han fet la comarca que tenim, no són la gent de fora. Hem estat nosaltres mateixos en fer i deixar fer el que resultava més fàcil: Aprofitar-nos de la proximitat amb Barcelona i de les platges per colonitzar el territori amb el baix preu de la inconsciència. Tot això sense pensar com resoldre els problemes que aquesta desenfrenada expansió caòtica ens portaria al llarg del temps. Ara ens hi trobem, enfangats de quatre potes i, com un nen que ha fet una malifeta, i es vol treure la culpa de sobr

Qui considera que el Pla Director de l’Alt Penedès —ara en fase d’al·legacions— és una bona eina per desenvolupar el territori no va desencaminat, però una bona eina basada en principis desenvolupistes: el creixement urbà i les infraestructures viàries i amb un cert grau d’insolidaritat en vers la comarca veïna al no considerar que, aspectes contemplats dins del Pla del Nord, poden afectar negativament al Sud. Sobretot pels efectes negatius que produirà l’acceptació implícita del corredor logístic internacional pel Penedès. Si volem parlar de sostenibilitat, de fer front al canvi climàtic, de complir amb el protocol de Kioto i de reequilibri territorial no podem seguir pel camí de l’estruç. I el pla ho fa, com ho fa el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona al Baix Penedès. Són els dos, malgrat les diferències qualitatives a favor de l’Alt, plans coercitius, constrenyits per una obsessió ideològica del passat segle que no ens vol deixar: l’equivoc del concepte “progrés” basat e

Surt el Pla Territorial Parcial del Camp de Tarragona —PTPCP— amb retard d’anys i, pel Baix Penedès, portant, com es temia, el CIM sota el braç. Qualificat de “ sòl de protecció territorial ” i camuflat entre el sòl de protecció paisatgística i agrícola, amb l’etiqueta de “.. potencial interés estratègic ”. La descripció, com també la manera en què ha estat grafiada en els plànols, es pot confondre amb la protecció agrícola i paisatgista, però quan llegeiges la normativa l’equíboc s’esbaeix: “.. es tracta d’un sòl que pot tenir en el futur un paper estratègic en l’estructuració territorial dels assentaments, les activitats i les infraestructures ..” També apareix, i amb tota la seva crua dimensió la traça de l’autovia A2. Aquesta es mostra indiferent al territori i al paisatge, va per on vol, s’acosta al CIM passant per entre l’Arboç i Banyeres. Evita el Vendrell travessant la Cobertera, insensible a les reivindicacions de la gent, tallant com un ganivet la pell del territori. La contr

M’hagués estat més fàcil i fet més feliç fer un pilar parlant de les vacances dels polítics o de l’animació de les festes majors que, per aquestes dates, emergeixen com bolets. Però no puc evitar caure en la temptació de retre, des d’aquestes ratlles, un petit homenatge a aquesta veu lúcida, ètica i contundent que avui ha callat. Lluís Maria Xirinacs, més que filòsof, més que polític, ha estat un home compromès amb la societat, inquiet pel vaivé de les petiteses humanes que fan a tants polítics desempallegar-se dels seus principis. El vaig conèixer tard, ara farà un any, arrel d’unes jornades de democràcia participativa a Mas Catarro. La seva conversa era clara i tranquil·la. Ens ensenyava les arrels d’una societat utòpica. Parlar amb ell feia que desapareixes l’aura divina que la distància i els mitjans de comunicació li conferien. La rotunditat de les seves propostes l’havia fet, per molts, un personatge incòmode. Com es lluita contra l’honradesa? La consistència dels

Col·lapse de ls sistemes: ferroviari, viari, aeri i elèctric. Tot en un petit lapsu s de temps i un fa ctor comú: les gran s empreses priva des, amb l’excusa de millorar serveis, generen caos. Les multinacionals s’han erigit en els senyors de la guerra, i els polítics no tenen més remei que acceptar-les. Són les úniques que ostenten el capital per crear les infraestructures competitives: autopistes, trens, sistemes energètics.. Elles manen, sinó, com s’entén que encara s’estigui discutint qui pagarà els peatges de l’aixecada de barreres del dia 4? Ja no es tracta de fer-ho bé, el sistema està bloquejat, no funciona. Qui té la paella pel mànec pretén com a objectiu final, no el benestar de la gent – la famosa qualitat de vida -, sinó el benefici econòmic maximalista per a la seva butxaca. La deshumanització del sistema té el punt culminant en el sistema del transport logístic. O no és en si el gran sistema de transport de mercaderies de l’Àsia a Europa conseqüènc