Una Persona, Un Paisatge..

M’hagués estat més fàcil i fet més feliç fer un pilar parlant de les vacances dels polítics o de l’animació de les festes majors que, per aquestes dates, emergeixen com bolets. Però no puc evitar caure en la temptació de retre, des d’aquestes ratlles, un petit homenatge a aquesta veu lúcida, ètica i contundent que avui ha callat. Lluís Maria Xirinacs, més que filòsof, més que polític, ha estat un home compromès amb la societat, inquiet pel vaivé de les petiteses humanes que fan a tants polítics desempallegar-se dels seus principis. El vaig conèixer tard, ara farà un any, arrel d’unes jornades de democràcia participativa a Mas Catarro. La seva conversa era clara i tranquil·la. Ens ensenyava les arrels d’una societat utòpica. Parlar amb ell feia que desapareixes l’aura divina que la distància i els mitjans de comunicació li conferien. La rotunditat de les seves propostes l’havia fet, per molts, un personatge incòmode. Com es lluita contra l’honradesa? La consistència dels

Col·lapse de ls sistemes: ferroviari, viari, aeri i elèctric. Tot en un petit lapsu s de temps i un fa ctor comú: les gran s empreses priva des, amb l’excusa de millorar serveis, generen caos. Les multinacionals s’han erigit en els senyors de la guerra, i els polítics no tenen més remei que acceptar-les. Són les úniques que ostenten el capital per crear les infraestructures competitives: autopistes, trens, sistemes energètics.. Elles manen, sinó, com s’entén que encara s’estigui discutint qui pagarà els peatges de l’aixecada de barreres del dia 4? Ja no es tracta de fer-ho bé, el sistema està bloquejat, no funciona. Qui té la paella pel mànec pretén com a objectiu final, no el benestar de la gent – la famosa qualitat de vida -, sinó el benefici econòmic maximalista per a la seva butxaca. La deshumanització del sistema té el punt culminant en el sistema del transport logístic. O no és en si el gran sistema de transport de mercaderies de l’Àsia a Europa conseqüènc

Tradicionalment al Rin s’hi pesquen unes gambes molt apreciades per fer l’aperitiu als bars i restaurants de les ciutats i pobles alemanys. Aquestes les pelaven i les envasaven una vegada pescades. Però els costos de mà d’obra que representaven cada vegada eren més elevats, de tal manera que un dia varen decidir que els resultava més econòmic enviar les gambes, una vegada pescades, amb camions frigorífics, al Marroc on les dones magrebines les pelaven. Una vegada envasades les tornaven a enviar a Alemanya per a ser consumides. Els camions havien de travessar tot França i tot Espanya, d’anada i de tornada —5.000 km.—. Aquest exemple és un dels infinits trajectes que formen la complexa xarxa del transport del sistema econòmic global on la deslocalització industrial que patim en el primer món és substituïda per un transport de mercaderies que, aparentment més econòmic, no contempla les despeses ambientals que el sistema genera. El CIM —Logis Penedès— no és res més que un lloc d’intercanvi

Ha quedat palès que part del poble de Bellvei encara té por d’enfrontar-se als reptes que aquest segle ens depara. Tot i que alguns han optat per apuntar un canvi que pugui enganxar el poble al tren del segle 21, conscients que no es pot seguir tota la vida repetint la mateixa decadent escena política. La reacció inconscient i visceral de por al canvi polític de molts, — només real pels clans familiars de la dreta atàvica — esperonada pels grups al poder, que no volen deixar la mamella de les influències, han aconseguit, amb discursos demagògics i tècniques difamatòries, que l’ensopiment col·lectiu de dependència a un sistema provadament caduc es perllongui encara més en el temps. Donar carta blanca a qui ha perdut el nord de la gestió municipal, i que té com a objectiu prioritari el creixement demogràfic sense ordre ni concert, pot representar una autèntica bajanada. O potser no ha quedat clar, de temps ençà, que qui mana no té programa de govern, raó per la qual es dedica a muntar cr

El resultat de les eleccions municipals ha transformat, més del que sembla, el panorama polític del Baix Penedès. Sis dels catorze municipis han canviat d’equip de govern, alguns governats durant molts anys per alcaldes carismàtics. L’epicentre del canvi s’ha produït entorn la moguda antiCIM: Banyeres, Sant Jaume, Llorenç... Però també les conseqüències del creixement demogràfic desestructurat carrega les tintes sobre l’efecte migratori, provocant una escorada cap a la dreta a la capital comarcal i canvis, en el sentit contrari, al convulsionant municipi costaner de Calafell i, sobretot, al Consell Comarcal, després de molts anys governat pels mateixos. El fenomen del canvi és complex donades les circumstàncies i el posicionament dels partits polítics majoritaris respecte a problemes candents com el CIM, l’autovia A2 i la Vegueria Penedès. E l panorama no està clar, la gent ja ha posat el crit al cel veient com algun grup polític antiCIM donava el poder d’alguna administració

Me’l vaig trobar casualment. Feia molt temps que no sabíem res l’un de l’altre. Prenent un cafè m’explicà que havia triomfat en la política. Feia vint anys que la seva professió era exercir d’alcalde d’un petit municipi. Ara es tornava a presentar, tot i estar cansat. Possiblement seria la darrera vegada que ho fes. El mateix que m’havia dit vuit anys enrera. Li vaig preguntar si al seu poble no hi havia ningú més amb idees noves que poguessin ser una alternativa. Li vaig recordar que el sentit de la democràcia és promoure i estimular l’alternança en el poder, de manera que s’evitin els vicis generats per l’excessiva permanència en els càrrecs i que faci més partícep tota la societat, a partir de noves idees i iniciatives. Em va dir que tot això estava molt bé sobre el paper, però que la realitat és ben diferent. Ell, amb el seu mètode de govern unipersonal s’havia fet l’amo del poble i estava convençut que no hi havia ningú amb capacitat per substituir-lo. Tot i que el parti

Molts consideren que el canvi climàtic el generen països i organitzacions alienes a nosaltres, és cert, però darrera dels grans sistemes econòmics i polítics estem nosaltres, les persones. I les que vivim en aquest petit país del Penedès en som directa i indirectament responsables. La sobrecàrrega de població, el consum generat pels nostres hàbits quotidians i l’explotació inconscient dels recursos naturals fan del Penedès un terreny adobat pel desequilibri biològic. A casa nostra el problema del canvi climàtic no és tant els símptomes, que hi són, com les accions que es fan per afavorir aquest. Exemples com la tala de boscos indiscriminada per fer urbanitzacions i camps de golf, la contaminació dels aqüífers dels nostre subsòl per activitats agropecuàries que, juntament amb les nostres creixents urbanitzacions teòricament protegides per les agendes 21 locals, obliga a portar aigua de l’Ebre a dojo, són alguns dels exemples evidents de com es pot ajudar a accelerar el canvi climàtic