Qui empobreix el paisatge?


Passejo entre vinyes vorejades d’oliveres, ametllers i garrofers. Admiro les rugoses pedres col·locades en sec del sinuós marge ple de vida. A les vores del camí hi ha rocs per terra. El marge s’esmicola pel pas del temps, com un terròs de sucre. 

Visc en una terra menyspreada. De sobte el mur s’estronca i  apareix  una tanca de grisos blocs de formigó i un filat metàl·lic. Els sots del camí s’esvaeixen en un llis paviment de blavós quitrà. Més endavant, darrera una porta de ferro oberta, apareix un paviment de formigó. Giro la mirada per damunt i em trobo de sobte davant d’unes parets blanques elevades, sense finestres, coronades per una coberta metàl·lica. 

Absort com estava mirant sorprès un edifici que no havia vist mai en aquell lloc, una forta piulada m’extrau dels pensaments i un camió de gran tonatge em demana pas, ha d’entrar a la nau. M’envaeix l’olor del gasoil. Recordo el bosc d’alzines que durant anys hi van créixer després que les terres deixessin de ser conreades. 

Segueixo el camí, ara convertit en carrer urbà, amb les seves voreres, amb fanals a banda i banda -de tant en tant una paperera al costat d’un banc de fusta-. Dubto tornar a passejar més per aquest indret. El segle passat pensava que aquestes coses eren bones per a la comarca. Ara observo amb pànic com ens estan devorant.



Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Retorn al passat

El monstre Noatot

El Penedès al centre de l’Univers