Un far a Cunit
Alguna vegada hi ha hagut un far a
Cunit? Davant la planúria daurada de la seva costa sembla impossible que a algú
se li acudís construir-ne un.
Però a Cunit, fins fa poc, hi havia
un far. Una llum que orientava en la foscor als grups de navegants perduts,
cercant la veritat, més enllà la realitat maldestre que els aclaparava.
El far es diu Marisa Ibáñez. La
vaig conèixer als anys 90, en les lluites del GEVEN per salvaguardar el delta
de les Madrigueres i tantes altres coses. Ella ens organitzava xerrades de les
denuncies ambientals en la seva biblioteca al Casal de Cunit. Divulgava les
propostes i ens feia costat. Discreta i resilient, l’anaves trobant a tot arreu
on calia. A principi del segle, en la lluita contra l’ocupació logística al
Penedès o les reivindicacions per la Vegueria Pròpia, després, tallant l’AP7 el
3O.
Entregada i natural. Posseïa
una veu atraient, amb l’accent aragonès li donava una dimensió calidoscòpica a
la llengua.
Sempre mantenint a ratlla el poder amb una mà i, amb l’altra, generosa, oferint
les possibilitats de llibertat a qualsevol que ho demanés.
En el conflicte de
la Plana del Castell, t’he trobat a faltar. Vull creure que estàs entre nosaltres,
com el Pep Blasco i molts altres, formant aquest univers estelat del nostre Territori,
il·luminant la foscor democràtica que estem vivint. Bon viatge, Marisa! Quan
arribis, recorda’t d’enviar-nos les teves esperances.
Comentaris