L'Esperit del Territori
Un pot esperar tota una vida,
però és un camí equivocat. Sis anys fa. Ens varen prometre un Pla Territorial. Avui
encara no hi ha res. Mentrestant el món ha canviat. L’Administració, però, sembla
ancorada, com un vaixell oxidat, en un dic de desguàs. Segueixen impertèrrits,
tramitant plans: el del Logis, el de Cal Vies, els de la Conca d’Òdena, el
quart cinturó i molts altres de menors, com permetre a Cunit reblir de
construccions els aiguamolls d’una Costa Daurada saturada o urbanitzar barris
residencials, buits de fa anys, com el Mestral a l’Arboç. Un òmnibus de plans que
proliferen, quan menys sentit tenen.
In-sostenibilitat
a dojo
La riquesa —en el concepte més calidoscòpic—
no es crea qualificant polígons, sinó dotant de contingut i significat les activitats
econòmiques; millorant el benestar de les persones; produint retroalimentació amb
les essències d’un territori. Tot això, avui, no passa per expandir-nos, sinó per
contenir-nos; per decréixer, no per créixer; per rehabilitar-nos. D’enriquir-nos
amb el paisatge, no d’empobrir-nos amb la logística global.
Planificar és definir el model
que ens encaixi millor a tots —no només als
inversors o als representants oficials de la política—. Que optimitzi i harmonitzi els rics
components d’un territori. Que incorpori, necessàriament, els valors ambientals
i d’autosuficiència energètica i alimentària, —inexistents fins ara en els plans d’un
Departament que es diu: “de Territori i Sostenibilitat”—.
No resoldrem els problemes
repetint el mantra: “crear llocs
de treball”. Ho farem modelant el paisatge amb la gent; conrear la terra
amb la cultura. Tornar, de l’hipermercat americà al comerç de proximitat. Ja
hem vist com les gasten les mogudes globals.
El Territori té propostes no escoltades
Aquí, des de fa temps, hi
treballem. Generem propostes. Tenim projectes: alternatives al corredor
metropolità; a la logística asiàtica; a l’autopista ferroviària inexistent.
Treballem, des del Penedès a l’Anoia, en la creació d’una regió
agroalimentària. Valorem els petits i grans projectes que cada part específica
del territori genera i la il·lusió dels qui els porten endavant.
Els volem debatre, però a l’altra
banda hi ha el buit. Els que, oficialment, han mediat pel territori no han
respirat durant anys i l’Administració ha seguit el seu camí: requalificar! On
hem perdut el contacte en aquest viatge a l’Ítaca que tant ens engrandiria a
tots?
Recórrer
el camí, amb la gent.
A hores d’ara ja sabem que, per
l’Administració, la vegueria Penedès és una pedra a la sabata. La que hem
aconseguit amb tant d’esforç, des de baix, no ens
servirà de res sinó ens organitzem i generem nosaltres el Model.
Ens cal crear
una estructura pròpia de gestió territorial. Estructurar un equip propi que
coordini les demandes de la gent del Territori; faci el treball de camp,
municipi a municipi; valori la posició i l’aportació del territori Penedès en relació
al país i generi propostes concretes netes i transparents, no viciades pels
interessos aliens que acaben convertint el territori en un monstre.
Els nostres avis i avies, que treballaven la terra, eren sostenibles per naturalesa. Els nostres nets i netes ja venen amb la crisi climàtica sota el braç. Som nosaltres, les generacions intermèdies, les que estem enganxades a l’híper i a Hollywood, les que hem de prendre consciència i canviar de paradigma.
Comentaris