Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: 2018

Bon any, 2020-1.

Imatge
Em presento amarat d’una intensa batalla a les portes d’un nou any. Les travesso amb el desig que l’afany engendrat serveixi per transformar aquest petit món on pertanyo. Irremeiablement innocent confio que aquesta energia generada fructifiqui en el meu entorn. La recerca de l’ideal utòpic d’una societat culta, harmònica, equitativa i democràticament sana m’ha cansat psíquica i físicament però m’ha enriquit cultural i espiritualment. Agraeixo el conflicte com un regal universal per mantenir-me d’en peus -el contrari del sofà?-. Sé que la lluita no acaba mai, és el destí de l’ésser humà per desfer-se d’ell mateix. Aquest any tocarà seguir al peu del canó, hi ha molts fronts oberts. L’ànsia per la Independència és àmplia, va des de l’estabilitat dels propis budells a l’harmonia estel·lar. Cal saber on som dins l’Univers i situar-nos en el punt exacte que ens pertoca. 2019, a un del 2020, és any de preparació. Anem per feina! No deixar fer un Logis incongruent, sobretot quan les

El paisatge d’un amic

Imatge
El Joan Roig i la Dolors de cal Triguet. Tenia 90 anys i no era vell, construïa joguines pels besnéts. El divendres passat li deia: Joan, si tu haguessis estudiat hauries arribat molt lluny. He fet el que tenia que fer, responia, i si tornés a néixer tornaria a viure la mateixa vida. No em penedeixo de res, estic bé i en pau amb tothom i ho tinc tot fet. Després continuava: i a més, l’intel·ligent de la família és la Dolors, la meva dona. Si, li responia, un bon equip. Tu ets creatiu, emprenedor, sempre veus l’ampolla mig plena ( de vi, hi afegia ) i, el més important: tens el cor net, tot i el temperament de sang calenta que el teu paisatge t’ha imposat. D’un passat d’alcalde en el franquisme, a independentista declarat, avui. Tenia la seva pròpia bandera, feia el què sentia. La noblesa  i l’instint li menaven el camí adequat. Religiós anticlerical, esquerrar sense saber-ho, s’oferia a tothom qui necessitava ajuda.  Feia senzills rodolins que expressaven la seva filosofia d

Com el Sud del Penedès, res de res

Imatge
He tingut un somni. Apareixen uns trilers i, amb els seus cubilets, m’intenten ensarronar. No, gràcies, mai jugo  cap joc d’atzar, a excepció del de la vida. Ells insisteixen, em diuen que és l’única possibilitat de subsistir, de sortir del clot on ens trobem, jugant a endevinar en quin cub es troba el futur del Penedès. En un hi ha la logística, en l’altra la logística situada més al sud i la tercera es troba barrejada amb incentius i promeses no complertes. Ja hi tornem! Estic suant. Perquè em feu jugar a un joc que no vull? Em contesten: perquè la majoria dels manadors surenys ho volen així. M’insisteixen en que no sigui tant sorrut. A les terres del Sud hi ha moltes famílies que passen gana i vendre’s la terra als de fora és l’única solució. Accepta! Em confessen que la nostra misèria ja ve de lluny, de la incapacitat de trobar solucions, tot i que n’hi ha. Ara, com qualsevol família vinguda a menys, hem de vendre la casa i anar a lloguer. Els hi contesto que jo no vull s

Art i revolució

Imatge
Se'm va posar la pell de gallina veient les accions dels companys de lluita pintant un gran quadre de colors, dels que fan història, en una contra manifestació en ple centre de Barcelona. Una gran obra d’art col·lectiva, admirable gesta que es va elevar per damunt de qualsevol   crítica pueril i políticament interessada. Una veritable imatge gestual que val més que mil paraules -i més si són polítiques-. Sento la vivència dels últims esdeveniments en forma de dosi de creativitat i ganes de viure, malgrat semblar impossible, donat el sistema reaccionari on estem immersos. Gràcies a aquesta lluita he descobert paisatges més enllà dels   convencionalismes que em lliguen a un món fet de costums i rutina, on impera la por a la vida. Si l’1O ha estat tant important és perquè, la gent que hi vàrem participar, va experimentar la comunió en un món solidari i harmònic, més enllà de les caduques estructures democràtiques d’un sistema que es desmunta a trossets. El peri

Sobre el Penedès

Imatge
Quo vadis. A vegades els arbres no ens deixen veure el bosc. És el cas del Penedès. El 4art, cinturó, la logística, el Pla Territorial, l’atur, l’especulació i tants altres elements són els arbres d’un bosc harmònicament divers, contrastat i conflictiu que no sabem gestionar. Moltes energies esmerçades en aquest gran projecte on, la majoria, han caigut en terreny erm: plans estratègics, plans directors.. o han servit per marejar la perdiu: Cartes del Paisatge o el Pla Territorial, per exemple. Mentre els poders fàctics, aliats amb el polític, han anat imposant els seus interessos sectorials -Logis, 4art, cinturó-, a esquena de les demandes populars i, el que és més greu, sense criteris territorials objectius ni coordinats. Ancorats en el passat Tot i el temps transcorregut, el Pla Territorial -Iniciat al 2014 per la Generalitat- no s’ha mogut de lloc respecte al que hauria de ser l’objectiu fonamental: definir una nova estructura de país que doni resposta a la realitat

Il·lògic Logis

Imatge
S’ha creat una plataforma contra el 4art cinturó al Penedès i NoFemelCim torna a sortir contra un polígon de naus de 40 ha a Banyeres. Dos fets aparentment separats per la seva naturalesa: uns contra una autovia de circumval·lació de l’AMB que portarà trànsit metropolità al Penedès, travessant el singular paisatge vinícola de Sant Llorenç d’Hortons. Un projecte redundant i inútil. L’altra, contra un polígon de mercaderies entre Banyeres i l’Arboç en el vell mig d’un paisatge d’extenses vinyes, l’embrió d’un polígon logístic de 200 ha projectat fa 15 anys. Els dos tenen en comú formar part dels plans, d’abans de la última crisi, que les Administracions van projectar, des del caduc desenvolupisme metropolità, d’un gran port sec de contenidors de logística internacional al Penedès, amb l’objectiu d’ampliar els ports de Barcelona i Tarragona. Per molts pot semblar que la protesta és anar en contra de la creació de riquesa i, sobretot, de llocs de treball. Mai tan lluny de l

País-atges

Imatge
El territori no té paisatge. Nosaltres li posem. El paisatge és la interpretació d'una realitat que construïm. Sense nosaltres, no existeix. Ell mor amb nosaltres. És un sentiment, res més. El més sorprenent és que, quan es converteix en un element col·lectiu, adopta una dimensió superior i ens envolta, ens defineix com a societat. És el nostre contenidor cultural i sentimental. Els grans paisatges es fan a foc lent, al llarg del temps -l’estructura vitivinícola del Penedès, per exemple-. Quan algú el transforma sobtadament, per raons polítiques o interessos econòmics, apareix la disharmonia i el conflicte. Els grans creixements urbans en són un referent. Després passaran anys fins que el ser humà torni a assimilar la nova estructura. Així ha passat en els desaforats creixements de les grans ciutats, com l’eixample Cerdà: un trauma inicial pel territori convertit, finalment, en un símbol de paisatge urbà. Aquí, ara podem triar si volem transformar el territori i encabir-

Catàleg penedesenc

Imatge
El Maig es va concedir llicència per casinos i hotels al famós complex Hard Rock de Vilaseca-Salou, (abans, Barcelona World). Ara, la costa és menys Daurada. Llarga tradició d'una terra de depredadors sense ànima on abunda la incultura en un territori malvenut per la ignorància dels gestors. A casa nostra, el CIM segueix el mateix camí, aprovant fases i aconseguint inversions. Un virus sense antídot, penetrant per les nostres venes i envaint les neurones dels nostres cervells fins adduir-nos. Ja ens ho esperàvem que hi hauria dos nivells de lluita: la del Procés i la del territori -la de sempre-, la que continua essent-hi mentre no canviïn els “factors” dominants. I aquests, com s'ha pogut comprovar, són els mateixos. Distrets com estem en l'Ambiciosa Revolució, confiant em que, aquesta, ens ho arreglarà tot, inclosa l'evolució natural del nostre estimat Penedès Vitivinícola, no sentim la soterrada transformació logística de naus, xarxes de transport, t

La taula de dibuix

Imatge
El maig del 68 tenia 18 anys. Feia poc que treballava en una fàbrica d'ornaments religiosos i decoració de bancs. En Josep Raventós, un dels amos, casat amb l'Antonia de cal Santo de Bellvei, m'havia contractat i destinat al departament de disseny a l'última planta d'un edifici industrial a la Torrassa de l'Hospitalet. Les taules de dibuix, altes i reclinables, s'alineaven en bateria al llarg d'un finestral. Dibuixàvem de peu o sobre un tamboret elevat. Les folràvem amb paper craft per protegir-les de la invasió de ninots, gargots, frases, taques i esquemes a que les sotmetíem intensament. Començava un viatge iniciàtic pels paisatges de la creativitat més enllà del meu poble. En l'últim procés de canvi, arrel de la crisi del 2008, vaig conèixer la Sixta, viuda de'n Francisco -nebot de'n Josep Raventós-. Ella em va ajudar en la creació d'una empresa de mocadors de seda. Els tallava sobre una taula enorme que l'hi va proporcion

Cosmos

Imatge
Quan critiques l’altra, ho fas a tu mateix. Últimament, quan decideixo llegir un article o un escrit, si comença parlant en contra d’una altra persona, entitat o organització sense una justificació raonada, automàticament,  encara que sigui dels “meus”, deixo de llegir-lo. Estic cansat de mitjans que utilitzen la mentida –conscient o inconscientment- per satisfer el seu ego o els interessos de corporacions alienes que trepitgen els meus drets, els de la meva cultura i els del meu país. La presència creixent del neofacisme a escala mundial es fa notar a casa nostra amb eslògans que determinats polítics vomiten com robots programats als mitjans, amb tota impunitat. Sóc, i ser implica saber. I saber és entendre el propi entorn i incidir positivament en ell. Construir República és fer i projectar coses positives, respectant a tots, i més al teu contrari, que també forma part de tu. Es tracta d’un projecte on tothom hi té cabuda. Ningú pot ser exclòs ni ningú p

Memòria de peix

Imatge
L’accident a la N340, que ha costat tres vides més, ha reactivat les protestes dels municipis d’aquest eix demanant aplicar mesures i incentius per abaratir, o fer gratuïts, els peatges de l’AP7 i alliberar així la càrrega de trànsit de la N340, convertir-la en un eix menys perillós a l’espera de l’autovia A7.   Molts recordem que el fil conductor de les actuals demandes van néixer arrel del projecte del CIM a l’Arboç-Banyeres allà per l’any 2004 -fa 14 anys- on es va iniciar el potent moviment “No Fem el CIM” en contra de l’A7 i d’implantar zones logístiques i ports secs sobre el Penedès vitivinícola. La lluita d’aquest moviment social va generar propostes coherents sobre infraestructures del transport, tècnicament viables i respectuoses amb el medi, que han caigut en l’oblit. Ara, amb la revifalla de la crisi, torna el CIM, i amb ell unes reivindicacions descafeïnades, sense debat sobre el model territorial que, anys enrere, ja s’havia consolidat com adequat

Serenitat

Imatge
Quin any! A principis d’agost, el meu colesterol estava situat en un còmode 165. Perfecte! Mai havia aconseguit baixar-lo tant. A finals de novembre s’havia emparrat a la perillosa xifra de 285. Uf! Participar en el Dragon Khan del “Procés” m’ha produït un estrès supersònic, com feia molt temps no tenia.  Dit això, però, he arribat a principis d’any, d’aquest esperançador 2018, amb energies renovades. Un viatge de Nadal a les Canàries, per desconnectar. Una entrada d’any encantadora, envoltat de gent agradable, amb lluna plena inclosa, m’han portat a iniciar-lo amb optimisme i a valorar l’experiència del 2017, a molts nivells, com a positiva.  Viure amb intensitat les coses que t’envolten tenen la recompensa d’enriquir-te, i això m’ha passat. He participat en debats, llegit llibres i molts diaris. Anar a manifestacions i mogudes reivindicatives, formar part de grups solidaris que miren endavant.   He descobert els abismes de les pròpies idees i el color de les contraries. He ad