Camí de platja
Sovint agafo la
bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i
l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió
daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em
presenten l’infinit.
Cap edifici
emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al
fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la
mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis
enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència
ambiental.
En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present
amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres
platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat
d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa
feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de
prejudicis.
Aquesta vegada no
serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador
s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la riera
en direcció a Calafell.
Res ha de ser un
obstacle, la fàbrica d’outlet turística demana la continuïtat
del sistema a ran de platja. Convertir un espai natural contemplatiu,
de meditació amb la natura, en un espai productiu. És una tasca
prioritària, sembla.
Egoisme inútil
per part meva pretendre preservar la naturalesa d’aquest espai de
la pragmàtica cultura que encara ens embolcalla.
Comentaris