5/5/17

Camí de platja


Sovint agafo la bici i m’escapo a les Madrigueres. Camino descalç entre la sorra i l’aigua. La immensa làmina blava del mar, la llarga extensió daurada de la sorra i les ondulacions dunars de l’antic delta em presenten l’infinit.
Cap edifici emmarca el paisatge, cosa excepcional a la costa Daurada. Només al fons, passada la desembocadura de la riera de la Bisbal o lliscant la mirada cap l’antic Sanatori, es perfilen repetitius edificis enfilats, testimonis de mig segle de desenfreïda inconsciència ambiental.
En el punt mig d’aquest espai, el silenci marítim es fa present amb tota la seva transparència. He anat a altres llocs, a altres platges. És aquí on experimento l’harmonia, on la immensitat d’aquest paisatge aplana els camins interiors. Torno a casa feliçment cansat i buidat de les cabòries de l’entorn, net de prejudicis.
Aquesta vegada no serà així. Descobreixo que, on el passeig marítim de Sant Salvador s’estronca, hi construeixen un pont de formigó que talla la riera en direcció a Calafell.
Res ha de ser un obstacle, la fàbrica d’outlet turística demana la continuïtat del sistema a ran de platja. Convertir un espai natural contemplatiu, de meditació amb la natura, en un espai productiu. És una tasca prioritària, sembla.

Egoisme inútil per part meva pretendre preservar la naturalesa d’aquest espai de la pragmàtica cultura que encara ens embolcalla.