21/2/17

Praga

L’amic Francesc em fa arribar un article d’en Sergi Pàmies, publicat a la Vanguardia de la setmana passada, “A Errejón i aIglesias”. En ell fa una predicció sobre el què els hi passarà a la seva formació: “..la seqüència fatídica habitual: eufòria justiciera, èmfasi d’una hegemonia en el discurs que crea inevitables deliris i turbulències personalistes, escissions i al final coalició de supervivència.”

Comentem el relat que, coincidim,  és poètica i periodísticament inqüestionable. L’article ens porta al temps del PSUC, de la lluita antifranquista, de la clandestinitat i redescobrim la història i l’experiència que l’article conté i la cotegem amb la nostra.

En el fil de la conversa em comenta la relació amb un llibre, “Testament a Praga”, escrit per la Teresa Pàmies i el seu pare, Tomàs, -mare i avi de l’articulista-, on s’entrellacen les memòries de l’avi, un autèntic lluitador d’esquerres i la realitat del moment, la primavera de Praga del 68, descrita per la Teresa, amb l’entrada dels tancs russos a la capital txeca i les contradiccions polítiques implícites.

L’any que ve farà mig segle dels esdeveniments del Maig del 68 i potser la societat, tecnològicament, ha avançat, però les cavernes dels egos, “turbulències personalistes”, segueixen impertèrrites repetint mantres ancestrals i dominant el món però inservibles per afrontar amb èxit aquesta nova era que ja ha començat.