El Penedès: La baula perduda
Una regió singular entre
metròpolis
La pressió que les dues
metròpolis catalanes exerceixen sobre el Penedès està arribant a nivells
preocupants.
Primer: La presència de
l’expansió metropolitana s’ha fet evident al llarg de la costa Daurada i de les
serralades litoral i prelitoral, amb l’ocupació d’urbanitzacions de segona
residència que , en el temps, s’estan convertint en primera. L’augment demogràfic
que representa, junt a la baixa activitat econòmica i a una davallada radical
de la construcció, ha produït un elevat índex d’atur. Aquest és un dels primers
símptomes derivats d’un efecte metropolità no resolt.
Segon: el Penedès, com a corredor de les grans infraestructures europees de connexió Nord-Sud suporta una importat xarxa de transport: La N-340, l’AP7, l’AP2, la C-32, el ferrocarril de la costa, el de l’interior, l’AVE, i les previsions de l’autopista ferroviària o l’A7 encara per definir, es planifiquen i es projecten alienes a l’especificitat del territori causant un fort impacte negatiu sobre el seu paisatge i les seves estructures.
Aquesta activitat planificadora
basada exclusivament en les necessitats unidireccionals dels sistemes
metropolitans xoca frontalment amb una gran regió vitivinícola que ha generat
una indústria del vi i del cava de denominació d’origen de renom universal, ha
creat un paisatge propi i una qualitat de vida que no té res a envejar de la
regions de la Toscana a Itàlia, le Valais a Suïssa, o la Borgonya a França.
La planificació urbana dels Plans
Territorials ha donat al Penedès un tracte de calaix de sastre metropolità; de
reserva urbana a l’espera de quina necessitat futura tindrà el sistema per
apropiar-se d’un sòl agrari menystingut.
Fa temps que aquesta situació
genera conflictes entre l’Administració i la societat civil penedesenca, que ja
ha manifestat, reiteradament i durant anys, no estar d’acord amb la
transformació d’un territori agrari i el seu paisatge en un port sec. Sobretot
desprès del fracàs de les previsions de creixement, a la llum de l’última
crisi, que obliga a revisar els plans desenvolupistes des de una òptica més
racional i sostenible.
La mesòpoli[i],
un model alternatiu
Mentre que el comportament de la
metròpoli es basa en la colonització de l’entorn, creixent en taca d’oli i
transformant, al seu pas, els indrets naturals, agraris i rurals en un sistema
urbà complex, la Mesòpoli -concepte encunyat per Artemio Baigorri,
catedràtic de la Universitat d’Extremadura- és un model propi de territoris
agraris evolucionats on el creixement urbà estableix una relació simbiòtica amb
el camp, conseqüència dels beneficis d’una pròspera agricultura, generant un
sistema territorial harmònic i integrador molt més estable i equilibrat que el
metropolità. El Penedès n’és un exemple d’aquest model, amb unes ciutats
capital: Vilafranca i Sant Sadurní i una estructura disseminada en petits
pobles, nuclis i masies que gestionen directament un paisatge vitivinícola del
qual extrauen la riquesa sense malmetre’l.
La Vegueria Penedès: Un
sistema obert
Aquest model “mesopolità”,
malgrat les pressions especulatives, encara manté una estructura poblacional i
paisatgística molt equilibrada que permet oferir, com a territori alternatiu,
el reequilibri de les necessitats metropolitanes, sempre si quan la
planificació territorial sàpiga abandonar
estereotips i patrons urbans externs i s'adapti i respecti les característiques
mesopolitanes que sustenten aquest paisatge excepcional i valori la proximitat d’un espai agrari que permet
infinitat de possibilitats, des de la consideració del paper multifuncional de
l’agricultura periurbana propera al
consumidor; la producció artesanal, l’enoturisme fins a activitats
mediambientals i pedagògiques o serveis complementaris d’oci per a empreses,
centres de convencions, espais de recerca, etc..[ii]
Cal recordar la flexibilitat
d’aquest territori més enllà de la regió vitivinícola, en l’epicentre de la
vegueria, i ressaltar l’existència de tres nodes d’intercanvi catalitzador que
poden contribuir a enriquir les relacions amb l’entorn:
L’àrea d’Igualada –Conca
d’Òdena, centre industrial tèxtil i de la pell. Cruïlla d’intercanvi de
transport Barcelona-eix transversal.
2.
L’àrea de Sitges-Vilanova
i la Geltrú, indústria de la nàutica, turisme i serveis metropolitans.
3. L’àrea del Vendrell-Calafell,
centre d’activitats econòmiques i de serveis amb relació a la metròpoli
Tarragonina amb localització d’un centre de serveis entorn de l’enclavament
ferroviari de Sant Vicenç de Calders.
Conclusions:
La vegueria Penedès és necessària:
1.
Una estructura territorial
singular, pròspera i autònoma.
2.
Una regió agrícola
complementària de la metròpoli
Però cal tenir en compte que:
1.
Caldrà recuperar la unitat
del Penedès ara dividit en dues províncies
2.
Permetre un govern propi
que planifiqui i executi el seu planejament
3.
Revisar en profunditat els Plans Sectorials i Territorials a la llum
d’un nou concepte de territori.
Cal fer una profunda reflexió, en aquest temps de parada, per reorientar
el planejament i fer-lo menys artificiós i més dinàmic, més proper a la ciutadania.
Sens dubte la presencia activa de la vegueria Penedès contribuirà a projectar sobre
el territori una dimensió més contemporània de la que s’ha considerat fins ara.
[i]De la ciudad intermediaria a la mesópolis
[ii]
Incorporar les propostes que es formulen en la “Carta
de l’Agricultura perirubana” que es va formular l’any 2010 en el
Seminari Agroterritorial, celebrat a Castelldefels (Barcelona)
[iii] Segons la teoria de “les
estructures dissipatives” d’Ilya Prigogine (premi novel de química l’any 1977).
Comentaris