Paisatge urbà

A l’ombra del garrofer de la plaça Catalunya del meu poble contemplo el seu paisatge. Prop meu l'alzina que presideix la plaça resisteix com pot la creixent proliferació de fulles i branques mortes.

Mes enllà, on hi havia dos agradables acàcies, hi resten un forat ple d’herba i un tronc nu de fulles. A l’antic racó dels tarongers, sota uns desmais, dues jardineres  rodones de ferro colat sostenen arbusts morts. La zona de les plantes aromàtiques ha donat pas a petits xiprers retallats en forma de flama. El brollador d’aigua sobre l’estany, que refrescava l’entorn, fa temps que no existeix. En el seu lloc apareixen, atapeïts, margallons i iuques. 

De la plaça, només el gran garrofer es manté frondós i impertèrrit a la sequera, al designi de l’home i als embats de la canalla que hi pugen i s’hi gronxen entre les branques.

També de les grans avingudes del polígon industrial dels Masets han desaparegut molts dels plàtans que acompanyaven la potent perspectiva dels 25 metres d'ample. Molts han estat tallats, els escocells tapats amb ciment i, dels que encara queden, un potent sortidor d’herbes de tota mena afloren salvatges fins a una alçada considerable.

Em pregunto si tota aquesta situació és producte de la crisi que fa minvar les inversions en el manteniment de la jardineria urbana o és, senzillament, manca de sensibilitat cap el valor social i cultural del paisatge urbà.