Deixalleria deixada


Vaig anar a deixar deixalles a la deixalleria comarcal. Feia temps que no hi anava i portava de tot. Si complicat és classificar els objectes des de casa més ho va ser on posar-los. La primera impressió a l’entrar al recinte va ser de desordre i desorientació. Cap plànol general.  Molts dels rètols indicadors d’on posar les deixalles, o no hi eren o estaven malmesos. Tenies que mirar directament dins els contenidors per veure on tiraves les coses, però això no t’aclaria res. La mescla d’objectes feia difícil identificar el seu contingut específic. La sensació era d’una gran nebulosa abraçant-ho tot on el de menys era la classificació de les deixalles. Tenies que fixar-t’hi molt per esbrinar si el contenidor era de ferralla o de plàstic. El més greu va ser entrar a la “gàbia” dels productes tòxics, olis, aerosols on el caos ja era sublim i perillós, cap rètol.  Finalment, després de dues voltes més vaig aconseguir buidar el cotxe i me’n vaig anar alleugerit. Sembla que el medi ambient no és un assumpte prioritari a la nostra comarca. Potser tenia raó aquell Conseller que,  davant l’amenaça “logística”, va dir que al Baix Penedès “està tan malmès que ja no li ve d’aquí”.  Això, pel que avui es llegeix a la premsa, ho segueixen repetint polítics locals encara en actiu. Realment fa anys que vivim en una Comarca deixada.

Comentaris

Marc ha dit…
Realment és empipador que quan has fet l'esforç de guardar elements que sols poden anar a la deixalleria, una vegada arribis allà sigui una odissea digna de l'Indiana Jones.
Suposo que ho fan per tal que els que reciclem ens sentim més heroics.
Però realment té nassos la poca importància que l'Administració dóna a aquests temes i com se'n poden acabar d'omplir la boca.
No obstant, hi ha deixalleries que funcionen bé on se t'educa i guia. Jo n'he trobades. I fins i tot són netes. Però malhauradament anar a llençar la brossa a una deixalleria a més de 20km de casa és pràcticament un crim ecològic.
Ànims i endavant, que algun dia ens en sortirem.

Entrades populars d'aquest blog

El meu cosí Jaume

El paisatge d’un amic

IDIADAGRÍCOLA