El Penedès com a paisatge
Els extrems oblidats
Sobre el concepte de paisatge hi han dos aspectes que s’han relegat a l’oblit durant molt de temps per part de la nostra societat: el reconeixem del paisatge íntim, el que forma part del nostre bagatge personal, que evoluciona amb nosaltres i ens determina el comportament formant part de la nostra personalitat. A l’altra extrem hi trobem els paisatges exteriors, els que serveixen de marc al nostre entorn social i cultural, que configuren els successius territoris que abracem: el municipi, la comarca, el país.. Aquests, els que haurien de formar part dels processos de transformació humans del territori també han estat obviats en la planificació territorial.
Entre aquests dos extrems, un nexe comú, el sentiment. La relació sentimental amb el paisatge genera el sentit de pertinença a un lloc. És el marc de relació entre el jo i la comunitat i té un important paper en el desenvolupament cultural de la societat. Un entorn harmònic genera qualitat de vida, propicia l’empatia social i fa més sostenible el territori.
Tot i que la societat està cada vegada més convençuda dels beneficis que proporciona el gaudir d’un entorn equilibrat i harmònic, del que les lleis i institucions se’n fan ressò, la planificació territorial encara no s’atreveix a incorporar els valors del paisatge, en la mesura que caldria, com element determinant en la presa de decisions. Aquest és un dels factors que ha contribuït a l’empobriment de la nostra economia, l’empobriment del nostre paisatge.
Comentaris