Amic Josep, bon any

Prostrat al llit fa més de set anys. Mirada absent. Expressió tensa. Veu inarticulada. Mans closes. Immòbil. Alimentat per sonda. Sense possibilitat de retorn. Cuidat per tot l'amor dels pares, dedicats exclusivament a ell. Quans Millets farien falta descobrir per finançar una bona llei de la dependència que ara els ofega més que ajuda?

Des de la sort d'estar encara entre els sans traspasso, per un instant, a l’altra banda del mirall, on molta gent viu presonera del seu cos malalt.

Durant els anys de lluita ecologista, ell era el pal de paller. Amb la vivor de la mirada franca, el gest sensual i l’abraçada fraternal ens convencia a tots de seguir pel camí de l’utopia. Evitava les seves pròpies misèries fent poesia del seu destí, a vegades massa terrenal i domèstic.

Em parlava de les seves pràctiques de meditació, de l’experiència de la levitació, de les classes de microgimnàstica que donava pels pobles de la comarca més que del seu treball a la fàbrica de mobles.

Sempre generós, descobria la bellesa amb l’innocència d’un home sensible enamorat de les dones. Ara incomprensiblement condemnat, sense càrrecs, a cadena perpètua.

Com tots nosaltres, Josep, voldries trobar el camí del Paradís. Com tots nosaltres desitjaries que aquest any fos el teu any. L’any on totes les esperances en la vida es complissin eternament. Per què no?