Vint anys i un dia

Me’l vaig trobar casualment. Feia molt temps que no sabíem res l’un de l’altre. Prenent un cafè m’explicà que havia triomfat en la política. Feia vint anys que la seva professió era exercir d’alcalde d’un petit municipi. Ara es tornava a presentar, tot i estar cansat. Possiblement seria la darrera vegada que ho fes. El mateix que m’havia dit vuit anys enrera.

Li vaig preguntar si al seu poble no hi havia ningú més amb idees noves que poguessin ser una alternativa. Li vaig recordar que el sentit de la democràcia és promoure i estimular l’alternança en el poder, de manera que s’evitin els vicis generats per l’excessiva permanència en els càrrecs i que faci més partícep tota la societat, a partir de noves idees i iniciatives.

Em va dir que tot això estava molt bé sobre el paper, però que la realitat és ben diferent. Ell, amb el seu mètode de govern unipersonal s’havia fet l’amo del poble i estava convençut que no hi havia ningú amb capacitat per substituir-lo. Tot i que el partit ja li havia suggerit que busqués substitut, ell seguiria. A més, li faltaven pocs anys per jubilar-se i amb el sou d’alcalde ho podria fer dignament. S’havia creat una “clientela” incondicional que el seguia votant fes el què fes i molts interessos econòmics del municipi depenien d’ell. Ara no ho podia deixar.

Ens acomiadàrem. Em feia la sensació que aquell home havia perdut el nord. Massa anys sol sense confiar en els seus, envoltat de majories absolutes, l’havien convertit en un megalòman. Ja no podia viure sense el poder perquè era inseparable de la seva persona. El poble era la seva teràpia i la seva droga, però ell es considerava un trionfador. Em vaig quedar rumiant si, aquell suposat trionf no era, en realitat, la veritable derrota de la democràcia.

(Publicat al 3devuit l'11 de maig del 2007)