Viatge astral

Temps de canvis, indubtablement. Camins sense retorn, també.

La setmana passada amb els Comuns a l'Escorxador, parlant del Pla Territorial del Penedès (PTP), s'endevinava la descol·locada posició mental on estem ancorats la majoria dels mortals, sobretot, els que mirem de mirar el món amb una altra mirada.


Definitivament ja no serveixen els mecanismes tècnics del pròxim passat i nosaltres ens entossudim en aplicar-los.

Això és el que li passa al PTP:  un refregit dels anteriors plans expansionistes relligats des de les ortodoxes teories de les urbs. Allí hi és tot però no hi ha res. Un complex cos sense un bri d’ànima.

De què serveix un Pla si no sabem on volem anar? Això passa amb la nostra flamant Vegueria. La tenim i no sabem què fer amb ella.

Ara més que mai sabem que no n'hi ha prou en establir uns criteris, en determinar uns models, en dictaminar unes normes. Tot canvia tant de pressa que el món dels tècnics i el món dels polítics es queden enrere. La realitat se'ls emporta encara que ells, molts, romanen obsessivament disposats a creure’s a si mateixos que són imprescindibles.

No podem construir el present amb les inservibles eines i polítics del passat. No podem construir el present pensant en un futur incert. Hem de fer present amb la nostra presència. Amb la gent del present. Amb les eines del present. Però aquestes a hores d’ara encara no existeixen. O potser sí?

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

El meu cosí Jaume

El paisatge d’un amic

IDIADAGRÍCOLA