Des de baix

Venen eleccions, afloren crítiques creuades i s’acumulen promeses incomplertes. S’ha d’acontentar a tothom.

Un dia de reflexió és escarransit, el converteixo en un mes. Intento evitar els diaris, saltar-me els telenotícies. Comento la jugada amb la gent, miro quines alternatives noves hi ha i si m’interessen.

Serviran els mateixos vells càrrecs (els qui ara manen i els que manaran després, i que ja han manat abans) per aquest nou escenari de crisi? Estic a la guaita, cansat de llops disfressats d’ovella. Intento entendre el perquè davant del fracàs d’un sistema, la por impulsa a la gent a recolzar-lo més encara.

Medito sobre el temps polític passat: salvar la banca amb els nostres impostos? Construir autovies inútils a costa del transport públic? Ens permetran generar energia neta i gratuïta a casa i no beneficiar tant a les multinacionals que les controlen? Ens podrem auto governar?

Des de baix està clar, la manera de resoldre les coses que ens afecten dia a dia són la millor propaganda, no calen tanques publicitàries a la realitat quotidiana, aquestes creen l’efecte contrari: desorienten, amaguen i adulteren. Per descomptat que votaré i no m’importarà fer-ho al més petit de tots si aquest respon a les meves demandes. Que no em vinguin en que he de salvar la pàtria, els mateixos que volen salvar el seu càrrec o omplir les seves butxaques.