17/08/07

Temps de silenci

M’hagués estat més fàcil i fet més feliç fer un pilar parlant de les vacances dels polítics o de l’animació de les festes majors que, per aquestes dates, emergeixen com bolets. Però no puc evitar caure en la temptació de retre, des d’aquestes ratlles, un petit homenatge a aquesta veu lúcida, ètica i contundent que avui ha callat.

Lluís Maria Xirinacs, més que filòsof, més que polític, ha estat un home compromès amb la societat, inquiet pel vaivé de les petiteses humanes que fan a tants polítics desempallegar-se dels seus principis.

El vaig conèixer tard, ara farà un any, arrel d’unes jornades de democràcia participativa a Mas Catarro. La seva conversa era clara i tranquil·la. Ens ensenyava les arrels d’una societat utòpica. Parlar amb ell feia que desapareixes l’aura divina que la distància i els mitjans de comunicació li conferien.

La rotunditat de les seves propostes l’havia fet, per molts, un personatge incòmode. Com es lluita contra l’honradesa? La consistència dels seus actes i de les seves paraules queden com un eco per tots aquells que varem tenir la sort de conèixer-lo. Perquè el que ens ha deixat és més que una ideologia: és una actitud davant la vida, d’absoluta honestedat i de coherència. Des d’aquelles vagues de fam davant la presó Model de Barcelona fins a les seves últimes aparicions en xerrades sobre el paper de la democràcia de base, la paraula llibertat ha estat l’ombra del seu viatge entre nosaltres.

Aquesta mateixa llibertat que ell ha utilitzat per marxar: “Vull acabar els meus dies en la soledat i el silenci”, deia. Així ho ha fet i així ho respectem. El seu silenci serà, però, la nostra paraula, perquè hem entès el seu missatge: “jo me’n vaig. Preneu el relleu”. Ho farem.

(article redactat conjuntament amb la Carmina Malagarriga)


09/08/07

El caos sistemàtic

Col·lapse dels sistemes: ferroviari, viari, aeri i elèctric. Tot en un petit lapsus de temps i un factor comú: les grans empreses privades, amb l’excusa de millorar serveis, generen caos.

Les multinacionals s’han erigit en els senyors de la guerra, i els polítics no tenen més remei que acceptar-les. Són les úniques que ostenten el capital per crear les infraestructures competitives: autopistes, trens, sistemes energètics.. Elles manen, sinó, com s’entén que encara s’estigui discutint qui pagarà els peatges de l’aixecada de barreres del dia 4?

Ja no es tracta de fer-ho bé, el sistema està bloquejat, no funciona. Qui té la paella pel mànec pretén com a objectiu final, no el benestar de la gent –la famosa qualitat de vida-, sinó el benefici econòmic maximalista per a la seva butxaca.

La deshumanització del sistema té el punt culminant en el sistema del transport logístic. O no és en si el gran sistema de transport de mercaderies de l’Àsia a Europa conseqüència de la deslocalització de les indústries europees i americanes a l’orient? La CEPTA –els empresaris del Camp de Tarragona- exposen el problema: durant els sis últims anys, les importacions de la Xina han passat de 1,85 a 10,56 milions tones –un 470%- no diguem de Filipines on l’increment ha estat de 1.574%. Necessitem carreteres per transportar les mercaderies que es fabriquen a l’orient -on els sous són molt més baixos i no hi ha seguretat social- travessen el canal de Suez i desembarquen als nostres ports metropolitans per escampar les mercaderies orientals per tot Europa.

La primera reacció, com és lògic en el món empresarial, demanar més carreteres. Això significa més trànsit que vol dir més col·lapse. Però a l’empresari, que per una tona de roba importada de la Xina –amb un transport econòmicament insostenible- hi guanya molts euros, això li és ben igual. A qui no li hauria de ser igual seria a l’Administració, però aquesta es veu impotent davant d’un problema que ella mateixa ha creat: incrustar un sistema internacional de transport de mercaderies en una xarxa metropolitana saturada.

Si l’AP7 es col·lapsa sovint, què passarà quan hi hagi el Logis Penedès? Si segons les estadístiques de Cimalsa l’any 2004 circulaven, entre l’AP7 i la N-340- de mitjana 70.000 vehicles diaris –dels quals 14.500 eren pesats-, la presència del CIM pot arribar a doblar la circulació de camions. A tot això s’ha de comptar amb la cada vegada més tangible contaminació, amb l’esquarterament del paisatge agrícola de les futures autovies i en l’escampall que suposarà el creixement en taca d’oli del parc de naus logístiques, competint per tot arreu en un territori desordenat i mal portat.

Sembla que el destí ens envia missatges clars de com estan les coses en el nostre entorn “civilitzat”. Cercar alternatives per part de la societat civil del nostre territori i exigir un canvi de sentit a les polítiques tapaforats generalitzades és, no ja un dret, sinó una necessitat que cal emprar amb urgència. Si no ho sabem veure i ens quedem a casa tot i que la llum se’n vagi, els trens no funcionin i l’aigua no ens arribi és símptoma clar que hem arribat al final del camí i que la desesperança ens ha vençut.

(Article publicat a Opinió del Diari de Tarragona el dia 8 d'agost de 2007 i al 3 de vuit i al Diari del Bax Penedès el 10 d'agost)